Opinió

Tribuna

Cordó sanitari al PSC

“Faríem bé d’establir cordons sanitaris contra aquells que han contribuït a suspendre les nostres institucions. I que ho tornarien a fer

El PSC ha estat un dels pun­tals de la política cata­lana des dels ini­cis de la Tran­sició, almenys fins a la sentència de l’Esta­tut. Va tenir una tra­jectòria interes­sant, pre­nent com a base uns orígens hete­ro­ge­nis, fruit de la bar­reja de diver­ses sen­si­bi­li­tats i la con­fluència de grups soci­als fins a man­te­nir una estruc­tura i una presència sòlida. En bona mesura, almenys fins a la crisi del 2010, havia estat un catch-all party, una orga­nit­zació plu­ral amb aspi­ració de reco­llir majo­ritària­ment les sen­si­bi­li­tats del país, que es tro­bava còmode en l’ambigüitat en aque­lla llu­nyana època en què la cul­tura, més enllà de certa tea­tra­li­tat, no arri­bava a la cris­pació apor­tada per la FAES, i la seva filial, Cs. Tenia una experiència muni­ci­pa­lista de pri­mer ordre, que li havia con­fe­rit capa­ci­tat de govern i un espe­rit soci­al­demòcrata, més o menys defi­nit. Havia acu­mu­lat qua­dres qua­li­fi­cats i intel·lec­tu­als de gran vàlua. Dis­po­sava de tot allò que reque­reix un par­tit amb volun­tat de gover­nar.

Tan­ma­teix, hi havia una feblesa estruc­tu­ral que con­di­ci­o­nava les seves deci­si­ons: el PSOE. No era la pri­mera vegada. Fins i tot Sal­va­dor Seguí, fa cent anys, va rebre les con­seqüències de l’actu­ació més de par­tit per la volun­tat de que­dar bé davant el poder real que de millo­rar la con­dició obrera. Un PSOE que no havia tin­gut cap recança a col·labo­rar amb Primo de Rivera, a rebai­xar l’Esta­tut de Núria, a reben­tar la revo­lució lli­bertària del 1936, o a fabri­car un par­tit clau­di­cant davant el fran­quisme a Sures­nes. Men­tre es va poder jugar en el ter­reny de l’ambigüitat naci­o­nal, les coses ana­ven més o menys bé. Hi havia, nomi­nal­ment, una relació fede­ral. Els fets han demos­trat que aquest fede­ra­lisme, a la pràctica, era un jaco­bi­nisme-bor­bo­nisme en el qual el gran par­tit del cen­tre­es­querra català era sotmès (i humi­liat quan con­ve­nia) als capri­cis del car­rer Fer­raz o als exces­sos ver­bals dels seus barons meri­di­o­nals. I res va exem­pli­fi­car la qüestió millor que el tracte ator­gat al seu millor actiu, Pas­qual Mara­gall. La seva inde­pendència política, aquest “anar tan lliure” tan propi de l’espe­rit del país, va com­por­tar una bruta mani­o­bra de defe­nes­tració que va pre­ci­pi­tar la crisi estruc­tu­ral d’aquest par­tit, que no cor­re­geix el miratge d’aques­tes dar­re­res elec­ci­ons.

La nomi­nal relació fede­ral amb el PSOE, en rea­li­tat ama­gava una relació sem­blant a la del PCUS res­pecte als par­tits comu­nis­tes dels satèl·lits. Això impli­cava pur­gues diver­ses res­pecte a qui pensés pel seu compte. El tracte d’alguns barons, per­so­nat­ges fos­cos, inqui­e­tants i de for­mes xaro­nes, res­pecte a diri­gents soci­a­lis­tes de gran vàlua, era un expo­nent de les rela­ci­ons de poder en què el PSC va anar empe­ti­tint-se, des­ca­pi­ta­lit­zant-se, fent que bona part dels seus qua­dres i talents mar­xes­sin d’un espai cada vegada més reduït.

I arriba aquesta dècada, quan l’apa­rell del PSOE pren les reg­nes i ins­tal·la la medi­o­cri­tat sub­misa per menar el nau­fragi del PSC, fent sal­tar per la borda aquells diri­gents –i votants– pre­o­cu­pats per la invo­lució moral i naci­o­nal del par­tit. Arriba el moment de deci­dir de quin cos­tat s’està. No es tracta de ser inde­pen­den­tista o no, sinó de si s’està al cos­tat de la democràcia o de l’apa­rell; de les ins­ti­tu­ci­ons cata­la­nes, o del Borbó. I el PSC, amb l’hono­ra­ble excepció del pre­si­dent Mon­ti­lla, tria el 155.

Aquest és un fet extra­or­dinària­ment greu que no podem obli­dar ni per­do­nar. Es va alte­rar la democràcia per actuar con­tra el país; es van inter­ve­nir les ins­ti­tu­ci­ons, no pas davant el perill de la inde­pendència, sinó perquè l’Íbex 35, el post­fran­quisme de les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les i el Borbó així ho van deci­dir. Amb aquest gest, el PSC, que va ser refe­rent per diver­ses gene­ra­ci­ons de cata­lans, ha per­dut tota legi­ti­mi­tat moral per aspi­rar a res. Va fer cos­tat als ene­mics del país. Ha flir­te­jat amb lobbys com ara SCC, que com demos­tren les inves­ti­ga­ci­ons de Jordi Borràs i Jesús Rodríguez és un espai finançat per l’esta­blish­ment espa­nyol per eli­mi­nar l’auto­no­mia cata­lana. Iceta no té dret a quei­xar-se perquè va fer la seva tria. I Ada Colau faria molt bé de mesu­rar les seves deci­si­ons: la ciu­tat... o el Borbó. A la vida hi ha coses més impor­tants que les esquer­res o les dre­tes: la família, el país (a Espa­nya ho tenen claríssim) o la volun­tat popu­lar. I el 80% només accepta referèndums per deci­dir el futur. Faríem bé d’esta­blir cor­dons sani­ta­ris con­tra aquells que han con­tribuït a sus­pen­dre les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons. I que ho tor­na­rien a fer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia