Mirada astral

Gas­tes uns ulls sense edat, de sem­pre i de mai. D’aque­lles mira­des que han vis­cut del dret i del revés, a sobre i a sota, davant i dar­rere de la xarxa d’una vida en fràgil equi­li­bri. Ave­sats a la fos­cor, han parit imat­ges belles i han escrit poe­mes nous. Epi­cu­ris si la urgència de la cafe­tera els deixa repo­sar, magnètics quan pro­cla­men el que sen­ten i fre­tu­ren empa­tia; tenyits de timi­desa si et diuen veri­tats dol­ces que fa segles que no sen­ties; verds quan els hi toca el sol i els hi pica l’herba i tene­bro­sos després de sal­tar murs massa pla­ners; un ull que gus­pi­reja davant la sor­presa i l’altre ampliat a la lli­breta de l’amor que no va poder ser. Tens els ulls més expres­sius que han vist els meus, que no es que­den curts en això de la trans­parència. Miren amb delit la lli­ber­tat i par­pe­lle­gen tot just per res­pi­rar. Dis­pa­ren bales d’ener­gia, som­ri­uen ori­en­tals i saben des­co­brir una coi­xi­nera obli­dada en una branca enmig d’un bosc nevat de pol·len. L’esquerre el deco­res, com si li calgués ama­gar l’herència. El dret, en canvi, té un nu pin­tat a dins, amb el punt groc que enfoca el melic del teu món còsmic. Un pla­neta que t’entes­tes a mini­mit­zar fins al moment del Big-bang. Una mica Blue Jean de Bowie, perquè ens enten­guem. Els teus ulls saben inte­grar-se, orgànics, en la natura sal­vatge que t’és família i recer. Crei­xen eva­nes­cents davant d’un cor­rent d’aigua, i man­te­nen a rat­lla la mudesa de qui els vol­dria dibui­xar. Diria que és la ter­cera vegada a la vida que veig uns ulls que miren amb el cor. I la pri­mera, sens dubte, que des­co­breixo dos fars que han après a domes­ti­car la llum com els hi dona la gana. I domes­ti­car, ja se sap, és crear lli­gams.