Sud d’Espanya amb calor

Vam dinar a Lepe. Si els dic que aquesta ciu­tat de Huelva era lla­vors l’epi­cen­tre de tots els acu­dits que s’expli­ca­ven poden cal­cu­lar de quina època parlo. Encara pagàvem amb pes­se­tes i encara s’expli­ca­ven acu­dits. Un res­tau­rant anun­ci­ava “cala­ma­res de campo a la romana”. Els vam dema­nar. Els “cala­ma­res de campo” eren rodan­xes de ceba. L’amo de l’esta­bli­ment ens mirava deglu­tir-los amb un som­riure. Eren bons. A Roma, on tot s’arre­bossa menys els cala­mars, ja n’havia men­jat i n’he con­ti­nuat men­jant. El viatge era pel sud d’Espa­nya, i va coin­ci­dir amb una onada de calor que va ser motiu de notícia a tots els dia­ris. A Tru­ji­llo sem­blava que el monu­ment eqüestre a Fran­cisco Pizarro, fill pre­di­lecte de la vila i intrús al Perú, s’hagués de fon­dre com la cera, “cera per­duda”, d’on havia sor­tit el mot­lle del bronze. No hi havia ningú ni a la plaça que conté l’estàtua ni a cap car­rer. Fer turisme és segons com una tor­tura. El turisme és sem­pre d’intempèrie. Si fa calor s’ha d’aguan­tar la calor; si fa fred, el fred; si plou, la pluja. Érem els únics pas­se­jants de Tru­ji­llo. Els seus habi­tants havien adop­tat la pre­caució de tan­car-se a casa. Els bars eren l’única opció. En el pres­su­post de sor­ti­des a zones calen­tes s’hi ha de comp­tar el capítol de bars, que és el que el dese­qui­li­bra.

Sevi­lla. A la gela­te­ria on vam entrar, la calor que des­pre­nien els motors de les neve­res fonia els pro­duc­tes que havien de pre­ser­var. Ser­vien una massa vis­cosa i gote­jant reco­llida dins dels cucu­rut­xos de galeta. Sobre les gale­tes dels gelats tinc una cosa a dir: men­ja­des soles són com un cartó que no fa gust de res. El sabor s’inten­si­fica amb el gelat. La per­sona que va ende­vi­nar aquest feno­men, aquest “mari­datge”, em causa tanta admi­ració com els cui­ners més audaços i sofis­ti­cats.

Uns nens des­fi­la­ven en pro­cessó reli­gi­osa per un car­rer amb taron­gers. La comi­tiva havia d’entrar per la porta late­ral, molt bai­xeta, d’una església. El nen que duia la creu no s’ado­nava que la part supe­rior de la fusta anava a per­cu­dir con­tra la llinda del por­tal. Un altre nen el va aler­tar: “El INRI!” La ins­cripció impo­sada per Ponç Pilat es va sal­var pels pèls.

A prop de la plaça de toros de la Maes­tranza, on els termòmetres ana­ven com bojos, un home seve­ra­ment tolit em va ofe­rir un número de la rifa de Nadal. No com­pro mai rifa però aquell dia, amb el cer­vell esto­vat, se’m va dis­pa­rar la supers­tició i vaig pen­sar que la com­bi­nació de Sevi­lla, plaça de toros, senyor tolit i calor havia d’afa­vo­rir que em toqués el sor­teig que ofe­reix igual­ment la imatge més típica i recar­go­lada d’Espa­nya. Per Nadal vaig com­pro­var el número. Ni una apro­xi­mació. El premi havia anat a parar a Alba­cete. També hi havíem pas­sat, però ja no feia tanta calor.