L’arc que es tensa

“Con cobardía nunca se vence al naci­o­na­lismo.” Aquesta va ser la con­clusió bèl·lica d’Albert Rivera, el 29 d’abril de 2018, en el tuit on va ense­nyar el ros­tre dels nou pro­fes­sors de l’IES El Palau de Sant Andreu de la Barca que eren inves­ti­gats per haver asse­nya­lat els fills de guàrdies civils que estu­di­a­ven en el cen­tre, l’endemà de l’1 d’octu­bre: “Los maes­tros sepa­ra­tis­tas que señala­ron públi­ca­mente. La fis­calía les inves­tiga por deli­tos de odio.” Aquell mateix dia, un diari madri­leny titu­lava “Los nueve pro­fe­so­res cata­la­nes de la infàmia” i n’ense­nyava les cares i en deia els noms, i un altre rota­tiu par­lava de “l’infern” que esta­ven vivint aquells nens, asset­jats per uns vils pro­fes­sors infla­mats de rancúnia.

Però ha pas­sat el temps, més d’un any, i resulta que la justícia espa­nyola ha arxi­vat la causa con­tra els docents. Tot i que la fis­ca­lia ha recor­re­gut con­tra la decisió, el cert és que no han tro­bat indi­cis per con­dem­nar-los. És a dir, de tot aquell enre­nou, de les tele­vi­si­ons davant l’ins­ti­tut per reco­llir decla­ra­ci­ons, àvides de sang; de les hipotètiques dia­nes al cla­tell dels fills de guàrdies civils; de les com­pa­ra­ci­ons amb els anys de plom del ter­ro­risme; de tot allò, res. Els pro­fes­sors sim­ple­ment van enten­dre que edu­car també vol dir posar sobre la taula els pro­ble­mes que afec­ten la comu­ni­tat i ofe­rir eines per deba­tre’ls i viure la història no pas com a com­par­ses sinó amb conei­xe­ment de causa. És a dir, van fer la seva feina. El tuit de dis­culpa de Rivera no s’ha publi­cat. Perquè no exis­teix. En la dinàmica dels temps que cor­ren, importa només l’arc que es tensa i la fletxa que en surt dis­pa­rada. Amb el bui­rac ple de noves flet­xes que faran mal i inci­ta­ran a l’odi, ara sí. Ara sí: la infàmia de l’acu­sació burda, del dit que marca el camí de la ira, del menys­preu. La covar­dia és no reconèixer l’excés mal­vat que va ferir per­so­nes dig­nes, mes­tres res­pon­sa­bles. La valen­tia és adme­tre que la veri­tat venç la injúria. Però això no figura a la seva llista de pri­o­ri­tats morals.