Ciutadans ha mort

Aca­bat el llarg cicle elec­to­ral de pri­ma­vera, és moment de donar un cop d’ull al nou mapa polític del país i treure’n con­clu­si­ons. És com si s’hagués aixe­cat la boira i ara quedés net el pai­satge per ser obser­vat amb dete­ni­ment. S’ha apa­gat el soroll del ball de sabres dels pac­tes muni­ci­pals, s’ha esmorteït l’estrèpit de tots els que s’han esquinçat les ves­ti­du­res en cons­ta­tar la defunció de la uni­tat d’acció en el procés, s’ha apa­gat la remor dels que s’han sorprès per la recu­pe­ració de la soci­o­vergència auto­no­mista i ja no sonen els vis­ques dels que han cele­brat la fi de la tra­ves­sia del desert del PSC. Dit tot això, queda un últim fet noti­ci­a­ble per plo­rar, o aplau­dir, que cadascú se sap la seva debi­li­tat. La notícia del moment no és altra que la cons­ta­tació que Ciu­ta­dans con­ti­nua sent un par­tit irre­lle­vant a Cata­lu­nya perquè no ha acon­se­guit obte­nir cap ajun­ta­ment. El momen­tum Arri­ma­das ha pas­sat i Valls ha est un bluf. Un par­tit incapaç de manar al ter­ri­tori és una for­mació vir­tual, un movi­ment fruit d’una fogo­nada d’estiu o d’una insu­flada de diners més pròpia d’aquell que busca un ren­di­ment a curt ter­mini a la borsa que no pas l’estratègia paci­ent de la ide­o­lo­gia assen­tada sobre uns prin­ci­pis ferms. Sense fona­ment, ni car­tera, sense líder ni lide­ressa –Lorena Roldán? Quina broma pesada és aquesta–, encara afer­rats a l’obsessió per la patètica política del canu­tasso, el par­tit del deca­dent Albert Rivera camina cap a la irre­llevància política, amb cara de mort vivent.

El par­tit ha mort, però els votants hi con­ti­nu­a­ran sent, espe­rant la nova crida a la demagògia. Ara només queda pre­gar al tot­po­derós Iceta per tal que el seu par­tit no es ves­teixi de taronja.