Resistents

El lli­bre en català ha estat sem­pre un balu­ard de resistència pacífica, ama­ble i culta de la nació. D’avui en vuit obri­ran a Bar­ce­lona la 37a Set­mana del Lli­bre en Català. La resistència cívica i cul­tu­ral no ens fa més pode­ro­sos que els altres, però sí més feliços i més nets de consciència. Ens ho enve­gen des de la mirada fosca dels mes­quins, i per això no ens dei­xen viure lliu­res. M’han arri­bat aquest estiu dos lli­bres que con­den­sen el valor ètic de la resistència enfor­tida per la cul­tura. Un és del pro­fes­sor Josep Maria Figue­res, inves­ti­ga­dor tenaç de la història de la premsa, exca­va­dor infa­ti­ga­ble dels fons periodístics. En l’obra Resistència (Ed. Base) ens ofe­reix tre­sors docu­men­tals sobre l’abast de la cen­sura i la repressió, extrets de la fondària de les heme­ro­te­ques. En l’altre lli­bre, titu­lat Art i cul­tura de post­guerra. Bar­ce­lona 1939-1962 (Ed. Àmbit), dotze experts des­cri­uen els esforços sis­temàtics del fran­quisme per cas­te­lla­nit­zar la cul­tura en totes les seves expres­si­ons. Esforços inútils. Sota les dic­ta­du­res, com sota democràcies jaco­bi­nes, la cul­tura indi­vi­dual com­par­tida és una for­ta­lesa moral inex­pug­na­ble. Jordi Amat i Marc Gil Gar­rusta encapçalen el seu capítol amb un frase de Gui­merà: “La llen­gua i la història són els botins més pre­uats a l’hora de sot­me­tre un poble.” És bo recor­dar-ho per tal d’envi­go­rir ànims defa­llits davant esco­me­ses supre­ma­cis­tes. Si la llen­gua és el botí més cobe­jat, els lli­bres són el seu balu­ard, fona­men­tat en lec­tors que el con­so­li­den.