Deures i obligacions

Una de les bases perquè un país fun­ci­oni és la con­clusió que hi ha una sèrie de nor­mes que tot­hom, inclo­ent-hi l’admi­nis­tració, ha de com­plir. Entre aques­tes obli­ga­ci­ons figu­ren les tri­butàries, aque­lles que tota cuca ha d’aca­tar encara que l’eco­no­mia domèstica se’n res­senti. L’admi­nis­tració, en tots els seus esta­ments, és impla­ca­ble: hi ha unes dates per pagar i si no ho fas t’aplica el recàrrec. Si no pre­sen­tes la decla­ració d’hisenda et bus­ques un pro­blema. Si fas obres sense haver pas­sat per la caixa de l’Ajun­ta­ment, te’n bus­ques un altre. I així, mil coses.

Se suposa, però, que aquests deu­res són per a tots. Que les admi­nis­tra­ci­ons també tenen unes obli­ga­ci­ons a com­plir i que ho fan. I que si se les sal­ten, seran degu­da­ment cas­ti­ga­des. Resulta que nor­mal­ment és així, però que hi ha excep­ci­ons. L’informe de la Sin­di­ca­tura de Comp­tes con­clou que tres de cada deu ajun­ta­ments no els lliura, com els hi obliga una llei del 2010, els seus comp­tes. I no passa res. D’acord que aquest lliu­ra­ment pretén com­pro­var que els comp­tes gene­rals de les cor­po­ra­ci­ons locals s’ajus­ten a la nor­ma­tiva i que la incidència real sobre què es detecta és menor. Però és una obli­gació que molts ajun­ta­ments sim­ple­ment se sal­ten i no hi ha cap reper­cussió. Amb quin argu­ment aquests con­sis­to­ris incom­pli­dors poden després recla­mar als seus ciu­ta­dans que com­plei­xin ells les seves obli­ga­ci­ons?

De fet, Cata­lu­nya té un pro­blema pen­dent de resol­dre des de fa dècades amb les admi­nis­tra­ci­ons locals. Amb els seus deu­res però també amb els seus drets. El finançament dels ens no s’ha abor­dat com cal­dria perquè és una qüestió sobre la qual no hi ha con­sens. N’hi ha amb el què però no amb el com. La Gene­ra­li­tat, amb Joana Ortega al cap­da­vant, va inten­tar impul­sar la llei de governs locals cata­lana com a con­tra­po­sició a la que pre­pa­rava el PP i que era lesiva per als interes­sos dels ajun­ta­ments. Però ni una ni l’altra van aca­bar tirant enda­vant. Manca de volun­tat política? Més que res el que ha fal­tat és valen­tia.