Opinió

Tribuna

Anaïs Nin, per exemple

“No podem oblidar una personalitat tan excelsa. Ha de ser punt de referència

Anaïs Nin (1903-1977) és un exem­ple del feble conei­xe­ment gene­ral que tenim de per­so­nes amb una tra­jectòria única que per la seva ascendència cata­lana hauríem de conèixer. Ho és per l’immens mèrit lite­rari de les seves novel·les, assaigs, dia­ris, car­tes o ficció, també per la mes­tria de fer un joc en l’escriure entre men­tir sobre el que era cert i afir­mar veri­tats que eren men­ti­des. Va ser una de les pri­me­res dones que de manera total­ment lliure tractà l’ero­tisme i la por­no­gra­fia per damunt de l’escàndol de tants aspec­tes de la seva vida pri­vada, fins i tot de la més íntima. És una autora de caràcter uni­ver­sal.

Filla del pia­nista cuba­no­ca­talà Joa­quim Nin, que va aban­do­nar la família i per qui Anaïs tenia fas­ci­nació –explica una relació inces­tu­osa tot dient “No el sento com si ell fos mon pare”–, era ger­mana del com­po­si­tor Joa­quim Nin i Cul­mell. Anaïs Nin va ser una dona lliure.

Els seus amics foren i són fars lite­ra­ris i cul­tu­rals: Henry Miller, Artaud, Edmund Wil­son, Gore Vidal, James Agee o Law­rence Dur­rell. L’obra d’Anaïs ha dei­xat una petja ines­bor­ra­ble en la lite­ra­tura, en el pen­sa­ment i en la vida par­ti­cu­lar de mol­tes dones i homes. Font d’ins­pi­ració fílmica, va ser una escrip­tora i dona força avançada al seu temps.

El món cul­tu­ral i del pen­sa­ment nord-ame­ricà va saber valo­rar tot el que tenien de valor la seva obra i les seves idees; així, l’any 1973 el Phi­la­delp­hia College of Art li atorgà el doc­to­rat hono­ris causa.

L’escrip­tora Maria Vila­nova en la seva dar­rera obra ha escrit Anaïs sota les vol­tes a redós d’uns per­so­nat­ges que a Menorca sen­ti­ren fas­ci­nació sobre Anaïs Nin, una novel·la que sedu­eix. Sòlida i res­pec­tu­osa amb la vari­ant menor­quina del català.

No tota l’obra d’Anaïs Nin ha estat traduïda al català, mal­grat ser enal­tida, a més a més de la seva obra literària, com a pre­cur­sora abso­luta del món lliure de la sexu­a­li­tat feme­nina, del res­pecte més abso­lut a tota forma de relació íntima.

La reflexió és òbvia, no podem obli­dar una per­so­na­li­tat tan excelsa. Ha de ser punt de referència, i així podríem citar innom­bra­bles exem­ples més, de tots els àmbits i dis­ci­pli­nes: tro­baríem tota una allau de per­so­nes d’abast uni­ver­sal d’ascendència cata­lana. Cal apro­fun­dir-hi per una obli­gada repa­ració cul­tu­ral, no pas per un xovi­nisme ridícul, això és propi d’enzes i de cul­tu­res ofi­ci­als o esta­tals amb cul­tura feble, com ara l’espa­nyola ofi­cial, que per­se­gueix dia rere dia la recu­pe­ració plena de la nos­tra llen­gua i cul­tura.

Ho hem de fer per un des­greuge d’anys i panys de per­se­cució lingüística, per plan­tar cara a la volun­tat d’un intent con­tinu de geno­cidi cul­tu­ral. Fos de manera san­guinària, sota la dic­ta­dura fran­quista, o inten­tant el mateix de manera més sub­til, amb el PSOE, o més rude, amb el PP. Només cal mirar les lleis que ens impo­sen ara mateix i l’escassa capa­ci­tat de defen­sar en ferm la plena nor­ma­li­tat en el nos­tre àmbit lingüístic; allà on Josep Pla, gens sos­pitós, deia que era el seu país, on li res­po­nien “bon dia” al seu “bon dia”.

Ens cal una política molt més deci­dida, amena i sòlida de pro­gra­mació cul­tu­ral, que arribi a tot arreu: a uni­ver­si­tats, esco­les i ins­ti­tuts, esco­les d’adults i, és clar, a TV3 i tots els mit­jans de la Cor­po­ració Cata­lana de Ràdio i Tele­visió. Però també als mit­jans que reben sub­ven­ci­ons del govern, siguin muni­ci­pals o pri­va­des; de l’Església, o d’on sigui. Mit­jans vol dir premsa, ràdio i tele­visió. També ajuts a les edi­to­ri­als, sigui en forma d’ajuts a l’edició o als audi­o­lli­bres, o als CD. A tots els mit­jans.

La cul­tura és uni­ver­sal, ha estat el refugi del país mol­tes i mol­tes vega­des, per això tots els atacs geno­ci­des que hem sofert, i que sofrim. No els cau la cara de ver­go­nya, als dits cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes, aquells que no s’immu­ten quan uns cos­sos poli­ci­als armats col­pe­gen, vio­len i empre­so­nen el poble català o els seus diri­gents pel “delicte” de voler votar.

Uni­ver­sa­lis­tes, sí, però de debò, amb una gua­nyada auto­es­tima a còpia de resistència, fent de la cul­tura l’eina que ajudi a des­per­tar consciències ador­mi­des, enga­nya­des i també, ai!, com­pra­des a canvi de càrrecs polítics o de trenta mone­des. Dura con­si­de­ració? No, lliure, seguint l’exem­ple d’Anaïs Nin.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia