Els del telèfon...

Reco­nec que pos­si­ble­ment fa uns anys no hau­ria escrit aquest arti­cle. Els mas­te­gots que he rebut per espai d’una dècada, i que no tinc cap garan­tia que s’hagin aca­bat, m’han fet per­dre manies. Com sem­pre pre­gunta el meu pare quan li diem, per exem­ple, que la roba no li con­junta: ¿algú em donarà res per anar d’una altra manera? Apli­cat al cas que m’ocupa: ¿algú em donarà alguna cosa si amago el que he vis­cut i estic vivint, i segons com vagi, seguiré vivint? La res­posta és clara: no. I, fran­ca­ment, el que pugui dir la gent no m’importa. He recu­pe­rat la rebel·lia de l’ado­lescència, i estic feliç per haver-la retro­bat.

Tinc deu­tes econòmics. No un, o dos, uns quants. Els puc jus­ti­fi­car tots, però això no és motiu d’un arti­cle d’opinió. Em pre­sento: soc el que els bancs defi­nei­xen com un morós; hon­rat però morós. He estat molts anys tre­ba­llant, i no pas sol a casa, per no ser-ho, fins que he per­dut les coses que real­ment impor­ten, ence­gat en una car­rera per no dei­xar pen­jat ni un cèntim d’euro.

Quan perds allò que és fona­men­tal en la teva vida; quan dei­xes de ser tu mateix per no saber ni qui ets, excepte un paga­dor exem­plar, ales­ho­res t’ado­nes com de burro has estat. I deci­dei­xes dei­xar de pagar, entre altres coses perquè hi ha un moment que, pels motius que sigui, no pots. Ales­ho­res és quan els bancs reti­ren de la taula l’alarma d’“oferta” i la pro­pa­ganda dels mòbils a pagar en “còmodes” quo­tes i tre­uen l’arti­lle­ria. Comença la per­se­cució.

El pri­mer dia t’arriba un SMS on et dema­nen que con­tac­tis urgent­ment amb una com­pa­nyia des­co­ne­guda “por un asunto de su interés”. Tru­ques. Error de novell. Abans que tin­guis temps de pre­gun­tar qui t’ha dei­xat l’herència o quan t’ha tocat a la rifa (un sem­pre ha de tenir pen­sa­ments posi­tius) t’avi­sen que t’estan enre­gis­trant, “para mejo­rar la cali­dad del ser­vi­cio” –men­tida podrida–. Ales­ho­res t’infor­men que tens un des­co­bert o que no has pagat una quota del que sigui, i ja direc­ta­ment et dema­nen que tre­guis una tar­geta de crèdit per pagar o et pre­gun­ten quan pen­ses fer-ho. Si no pots fer cap de les dues coses, o expli­ques que ja estàs nego­ci­ant –com ha estat el meu cas– amb l’ofi­cina de l’enti­tat cor­res­po­nent, et pre­gun­ten quin dia hi aniràs i si pagaràs. Ja els pot donar tota classe d’expli­ca­ci­ons, que la tru­cada acaba amb un: “Le vol­ve­re­mos a lla­mar den­tro de una semana a esta hora”. És ales­ho­res quan pen­ses,“dona, no m’ho diguis que no aga­faré el telèfon; on és l’efecte sor­presa!?”.

La cosa es com­plica quan dels SMS pas­sen a les tru­ca­des. T’han aga­fat con­fiança i ja no cal avi­sar. Com que tenen una àmplia gamma de números mòbils i de telèfons amb pre­fix de Madrid o de Bar­ce­lona, fins que no por­tes 15 tru­ca­des o més no els pots iden­ti­fi­car o blo­car aquells números. En el meu cas jo les eti­queto amb el nom de “Tòxica” i el nom del banc a qui cor­res­pon. Quan menys aga­fes el telèfon més et tru­quen. Els moti­ves. S’inven­ten tècni­ques noves: donen d’alta nous números; can­vien la veu feme­nina per una de mas­cu­lina (sem­pre en cas­tellà...).

El que fan aques­tes empre­ses de reco­bra­ment és asset­ja­ment telefònic. El pro­blema és que tot­hom calla. Perquè si ho denun­cies poses en evidència que deus diners i això està mal vist, per molt que esti­guem nave­gant per les tur­bu­len­tes aigües de la crisi més greu del capi­ta­lisme (i el que ve...).

M’he deci­dit a expli­car-ho, no perquè m’hagin de resol­dre res, sinó perquè el que em fan a mi, que puc tenir pell morta acu­mu­lada i recur­sos econòmics encara, ho fan a gent gran i a gent que no té res perquè ho ha per­dut tot; i no ho ha per­dut al casino, en molts casos, ho ha per­dut després d’anys de tren­car-se l’esquena tre­ba­llant. La pressió és sis­temàtica. Un amic m’expli­cava fa uns dies que Veri­fica, el “braç armat” de Bankin­ter, li va tru­car 67 vega­des en un mes per un deute de 57 euros. A mi una de les empre­ses que tre­ba­lla pel San­tan­der em va tru­car tres cops en tres minuts. Tot un rècord mun­dial. I una del Banc Saba­dell, sis cops en un dia: de dos quarts de nou del matí a dos quarts de deu del ves­pre. Tot per 84 euros. Les dues dar­re­res tru­ca­des van ser de regal: feia hores que tot estava cobert.

Dpo­gestión, Axac­tor, Cobra­lia (és la meva pre­fe­rida!) són algu­nes de les que fa ser­vir Cai­xa­Bank. Va ser encan­ta­dor un dia que em van tru­car dos cops en dos minuts. Una en qua­li­tat de titu­lar d’un préstec; la segona com a ava­la­dor.

Si voleu que us per­se­guei­xin feu que les quan­ti­tats siguin peti­tes, si el deute és molt gran ja no tru­quen. És més fàcil esca­nyar els dèbils. Els que no hi arri­ben per poc o perquè els ha tocat viure un mal moment que s’ha allar­gat en el temps. Cal legis­lar con­tra el bullying ban­cari. Prou barra lliure.