Ramon Pujolboira

Surto davant de la porta del men­ja­dor de la casa on visc ara gai­rebé sem­pre de Tor, a l’Empordà, i miro en direcció a Albons. Puc dir que veig la casa on cada dia en Ramon, el pin­tor, sor­tia de bon matí i con­tem­plava les oli­ve­res. Ell era de Bar­ce­lona però l’Empordà el va atreure i quan el va conèixer bé ja no se’n va poder des­em­pa­lle­gar. S’hi va fer una caseta que per ella sola ja el més profà s’hau­ria tor­nat pin­tor. Ima­gi­neu-vos ell que por­tava l’art a la sang. Vaig mirant fixa­ment per veure si apa­reix en Ramon pas­se­jant amb aque­lla tran­quil·litat que donava con­fiança i pau a tot el que se li acos­tava.

No, lamen­ta­ble­ment, en Ramon Pujol­boira, el cos d’en Ramon, no tor­narà, però tenim la sort que la seva obra és tan extensa que només hem de tan­car els ulls per fer un repàs que no s’acaba mai. I només ens cal fer unes pas­ses per poder obser­var un dels seus i vari­ats qua­dres. Li vaig agrair que l’acte del seu comiat ell mateix hagués desit­jat que es fes a l’església par­ro­quial d’Albons, on fa rela­ti­va­ment poc va aca­bar de pin­tar una escena llu­mi­nosa del sant sopar. La cerimònia del comiat se’m va fer curta, ja sigui perquè l’amic mossèn Taber hi va abo­car tots els seus sen­ti­ments o sigui perquè no em can­sa­ria mai de con­tem­plar aque­lla obra plena de vida. I per si fos poc, quan jo era capellà d’Albons vaig poder por­tar a cap la reno­vació de l’altar major, amb un pro­jecte d’un altre artista enorme que és en Domènec Fita. Una enorme pedra de Girona fa d’altar, que li dona soli­desa, i que encara recordo el que ens va fer suar per col·locar-la en una època en què no hi havia els mit­jans d’ara. I, a més, en Fita ens va dis­se­nyar un Crist, per a mi d’una bellesa extra­or­dinària, i que només un sant sopar d’en Pujol­boira podia aju­dar a for­mar un con­junt extra­or­di­nari, que per cert en una època en què les esglésies estan tan­ca­des gai­rebé sem­pre i gràcies a l’interès de l’alcalde es pot con­tem­plar habi­tu­al­ment. I no vol­dria dei­xar-me la magnífica pin­tura que va fer a l’església par­ro­quial de Santa Coloma de Far­ners, com dos altres pin­tors empor­da­ne­sos, Lluís Roura i Josep Maria Minis­tral, van pin­tar a l’església de Sant Pere de Figue­res i a la parròquia de Llers. Són aquests pin­tors, jun­ta­ment amb algun altre, els que, cadascú amb el seu pin­zell ben par­ti­cu­lar, van crear una mena de movi­ment que ha aixe­cat ben alt el pavelló artístic de l’Alt Empordà.

En Ramon tenia molts pro­jec­tes encara. Podem dir que ha mort jove, massa jove. La sort és que com que no parava mai ha dei­xat una obra extensa, que l’ani­rem redes­co­brint amb els anys. El que no tin­drem ja és aque­lla seva bon­ho­mia que donava pau a tot el que se li acos­tava. Vaig tenir la sort d’assis­tir al final de la pin­tura de la santa cena d’Albons i, encara més, poder-la con­tem­plar en una visita guiada, ell, la meva dona, la Judith, i jo, sense pres­ses, des­co­brint detalls que només el mateix pin­tor et podia donar. Ramon, gràcies, em sento un pri­vi­le­giat. Carme, estem amb tu.