Droga infantil

Res de lla­mi­na­du­res amb superàvit de sucre o bri­oi­xe­ria indus­trial de xoco­lata: la droga dels nens d’avui són els vide­o­jocs. I l’addicció és doble. Pri­mer, pas­sar hores de mala gaita, soli­tud i poca tolerància a la frus­tració davant pan­ta­lles vari­a­des. Segon, matar el temps amb dese­nes de vídeos a You­Tube, l’un dar­rere l’altre, com qui passa un rosari. Petits gags en els quals uns cre­tins més grans que els seus espec­ta­dors juguen par­ti­des en directe men­tre amb crits, dis­fres­ses, quei­xes i un his­tri­o­nisme fora mida nar­ren tot el que fan. Aquesta soma és molt peri­llosa: el disc dur de l’infant no té lloc per a res més. Les con­ver­ses que man­te­nen entre ells, a classe i a l’hora del pati, giren a l’entorn dels jocs. Els seus pen­sa­ments, també. Les matemàtiques, la llen­gua i la història no tenen cabuda en un cap atapeït d’eli­xirs, sana­do­res, brui­xes noc­tur­nes, dracs, esque­lets, valquíries i mags de gel. Quan juguen, els nens estan posseïts per l’espe­rit dels you­tu­bers que seguei­xen: par­len sols i es diri­gei­xen a un tu plu­ral i ine­xis­tent que pre­sump­ta­ment els està escol­tant. Els pro­ge­ni­tors per­mis­sius no s’ado­nen de res: la mai­nada està entre­tin­guda i no empre­nya. Però les famílies que con­fiem en les pos­si­bi­li­tats dels nos­tres plançons ens fem creus d’aquest clima. Hi ha qui plora d’impotència. Hi ha qui se sent mal pare i, alhora, pensa que no té cap dret de pro­hi­bir quel­com comú a tota una gene­ració. Els vide­o­jocs mal por­tats entre­ban­quen el crei­xe­ment men­tal i emo­ci­o­nal dels nens. Tallen els camins de la huma­nit­zació. Els trans­for­men en màqui­nes de matar, bui­des d’amor i d’empa­tia. La droga, pren­gui la forma que pren­gui, per­ju­dica: els nens no en són cons­ci­ents, però els adults sí.