Temps d’espera

Aquest cap de set­mana al com­plex turístic de La Toja, s’hi ha desen­vo­lu­pat el Foro La Toja Vínculo con el Atlántico, un esde­ve­ni­ment per mobi­lit­zar l’espa­nyo­lisme en una època en què la majo­ria de les ins­ti­tu­ci­ons espa­nyo­les fan fallida, han per­dut molta part del reco­nei­xe­ment social, són més qüesti­o­na­des que mai, i estan sot­me­ses a una paràlisi impor­tant.

Un dels moments estel·lars, i això ja ho diu tot, va ser el cara a cara entre Felipe González i Mari­ano Rajoy, un fet gens menor en plena pre­cam­pa­nya elec­to­ral i ja en el temps d’espera de la sentència als pre­sos polític cata­lans. La com­pli­ci­tat entre aquests dos “ger­ros xine­sos” va ser total i varen enviar mis­sat­ges força direc­tes als can­di­dat dels seus par­tits per pro­pi­ciar una entesa en temes pun­tu­als, que ells ano­me­nen “con­sen­sos de país”. És un altre esforç per tor­nar a imple­men­tar un bipar­ti­disme 0.2 molt enyo­rat per l’estat pro­fund i la monar­quia.

La premsa d’aquesta set­mana infor­mava que el 60% dels cata­lans volen una amnis­tia als pre­sos polítics, men­tre que a Espa­nya és just el con­trari: el 60% hi està en con­tra. I també una altra dada: el 82% dels cata­lans i el 59% dels espa­nyols apos­ten pel diàleg, i davant d’aquest país divi­dit, la monar­quia ha estat incapaç de situar-se en la seva posició cons­ti­tu­ci­o­nal i ha pres part, jun­ta­ment amb tot l’apa­rell de l’Estat, per una línia dura que sovint ens recorda l’època pre­cons­ti­tu­ci­o­nal.

És clar que amb aquesta situ­ació la gover­na­bi­li­tat d’Espa­nya és cada dia més difícil, per no dir impos­si­ble, i l’única solució que veuen els poders econòmics jun­ta­ment amb tots els apa­rells de l’Estat és aquest intent de fer una gran coa­lició, ni que sigui indi­recta, per retor­nar l’esta­bi­li­tat política a Espa­nya i ser forts per pre­pa­rar-se per a les reac­ci­ons soci­als que supo­sa­ran les duríssi­mes polítiques econòmiques que vin­dran i, sobre­tot, per sufo­car aquest focus d’ines­ta­bi­li­tat que és Cata­lu­nya i que no para de créixer.

A Cata­lu­nya ho han pro­vat tot: esca­nyar-la econòmica­ment, la deser­tit­zació empre­sa­rial amb la com­pli­ci­tat directa de la monar­quia, dre­nar-la fis­cal­ment fins a uns nivells insu­por­ta­bles, cas­ti­gar-la amb les infra­es­truc­tu­res i amb el nivell d’acom­pli­ment de l’exe­cució dels pres­su­pos­tos d’obres, com­petència des­lle­ial amb els impos­tos apro­fi­tant els avan­tat­ges de la capi­ta­li­tat, cam­pa­nyes de descrèdit con­tra la imatge de Cata­lu­nya i espe­ci­al­ment la de Bar­ce­lona, que gau­deix d’un pres­tigi de marca enve­ja­ble i molt per sobre de la de Madrid. En tota aquesta cam­pa­nya, que encara dura, també comp­ten amb la com­pli­ci­tat de molts líders empre­sa­ri­als cata­lans i mit­jans de comu­ni­cació cata­lans.

D’aquí a molt pocs dies es farà pública la sentència, i s’espera una reacció ciu­ta­dana d’empre­nya­ment impor­tant que segur que mar­carà un abans i un després, com ho va fer la sentència del TC del 27 de juny del 2010 que va escapçar l’Esta­tut d’Auto­no­mia votat en referèndum pels cata­lans.

És per això que s’està pre­pa­rant el que en podríem dir una tem­pesta per­fecta, perquè s’ajun­tarà el cicló de la res­posta popu­lar a la sentència i l’huracà que pro­vo­ca­ran les exigències de reduir des­pe­ses insos­te­ni­bles. El xoc d’ambdós fenòmens, sens dubte, for­marà una ciclogènesi explo­siva, i aquesta pre­visió és el que activa aquests debats de tots els apa­rells de l’Estat a La Toja, per tal de reforçar-lo davant d’aques­tes expec­ta­ti­ves perquè el futur els fa por.

Diu­menge Joan Ribas dedi­cava el seu arti­cle domi­ni­cal a un fet impor­tant i gravíssim de dis­cri­mi­nació, com són els impos­tos sobre béns no pro­duc­tius que no tenen a la Comu­ni­tat de Madrid, i que incen­tiva la des­lo­ca­lit­zació i bene­fi­cia les empre­ses que van mar­xar l’octu­bre del 2017, i esti­mula les altres a fer-ho. És cert que una part de la culpa és nos­tra puix que és el govern de Cata­lu­nya qui l’ha implan­tat, però si dis­poséssim dels nos­tres recur­sos gene­rats aquí, ni aquest impost ni d’altres serien neces­sa­ris.

Estem en temps d’espera del que pot ser un canvi social i polític impor­tant, i pot ser l’inici d’un canvi històric, que pot durar més o menys temps, però mai les humi­li­a­ci­ons i les dis­cri­mi­na­ci­ons a una comu­ni­tat duren per sem­pre.