Pellfinisme

Tenir la pell fina s’ha con­ver­tit en una nova epidèmia. En temps de pre­sumpta lli­ber­tat d’expressió la gent s’ofèn per qual­se­vol collo­nada i, el que és pit­jor, s’ho pren tot com un atac per­so­nal. Tenim l’ego des­con­tro­lat o és que ens hem tor­nat imbècils del tot? Dies enrere, al galli­ner que és Twit­ter, l’amic Jair Domínguez plan­te­java una escena –real o no, això tant li carda– en una ben­zi­nera. Men­tre ell paga 70 euros a la caixa, l’home que li cobra riu men­tre mira una senyora que omple el dipòsit amb pro­ble­mes perquè el dis­pen­sa­dor és “una puta merda”: “Las muje­res no saben poner gaso­lina, ¿eh?”, li engalta el llardós. En Jair, sense embuts, li res­pon: “Bueno, yo antes era mujer.” I es fa el silenci a la ben­zi­nera i a cinc quilòmetres a la rodona. El que hau­ria d’haver estat un gag amb empa­tia inclosa, una res­posta bri­llant que des­munta el mas­clista de torn, es va trans­for­mar a l’ins­tant en un debat encès sobre els 70 euros (detall irre­lle­vant) i sobre la fri­vo­lit­zació sobre els can­vis de sexe, amb tota la pro­blemàtica que com­por­ten. Els par­ro­quians van tit­llar en Jair de pre­sumptuós i d’insu­por­ta­ble. També a Twit­ter, Santi Bal­mes apun­tava: “Avui. En dia. Per evi­tar. Malen­te­sos. Cal. Pun­tu­a­lit­zar-ho. Tot.” El líder de Love of Les­bian no es refe­ria als sig­nes de pun­tu­ació, és clar, sinó a l’actual neces­si­tat malal­tissa de mati­sar-ho tot per evi­tar gro­tes­ques represàlies. El pell­fi­nisme no deixa de ser un pas més res­pecte a l’antic i sa cos­tum de pen­ti­nar gats quan es té poca feina. Ara es gau­deix tocant la pera. I això, esti­mats, és un símptoma prou clar de l’ego­isme i la des­hu­ma­nit­zació impe­rants que domi­nen el nos­tre segle.