I ara què?

I ara què? Aquesta és la pre­gunta que es fa la gent després de la sentència de la “causa espe­cial 3/20907/2017”. Perquè estronca vides, perquè posa en dubte els som­nis, perquè ha permès exte­ri­o­rit­zar una frus­tració mai vista. La Cata­lu­nya inde­pen­den­tista va igno­rar la força de l’Estat o, en tot cas, va creure que l’Estat espa­nyol es com­por­ta­ria civi­lit­za­da­ment davant d’un pro­blema d’encaix que afecta gai­rebé el 50% de la població del Prin­ci­pat. I no ha estat així. L’Estat lluita per la seva super­vivència.

L’inde­pen­den­tisme no pot accep­tar les con­dem­nes perquè el judici par­teix d’una ins­trucció amb un gran error de base: supo­sar que el movi­ment inde­pen­den­tista és vio­lent per natu­ra­lesa. El relat de la fis­ca­lia havia de bus­car violència allà on no n’hi havia per a jus­ti­fi­car una ins­trucció plena de pre­ju­di­cis, escrita en con­di­ci­o­nal. Per això, també, la des­ca­rada cam­pa­nya per a bas­quit­zar la soci­e­tat cata­lana poques set­ma­nes abans que es fes pública la sentència, apro­fi­tant que el pre­si­dent Quim Torra s’ha com­por­tat, en més d’una ocasió, com un acti­vista més. L’Estat només podrà com­ba­tre l’inde­pen­den­tisme i gua­nyar l’opinió pública si aplica la recepta basca i, per això, la como­di­tat de Sánchez i Grande-Mar­laska a l’hora de ges­ti­o­nar els alda­rulls que hi ha hagut a Bar­ce­lona.

Però aquesta sentència genera un punt de no retorn. Un més, de tots els que els que hi ha hagut des de la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal con­tra l’Esta­tut del 2010. Ara bé, aquesta vegada serà més pro­fund perquè, en el fons, l’inde­pen­den­tisme sap defi­ni­ti­va­ment que no hi ha espe­rança en el marc de l’actual sis­tema ins­ti­tu­ci­o­nal espa­nyol. O, si n’hi ha, caldrà cer­car-la a llarg ter­mini i després de refer el relat aïllant els piròmans que l’han incen­diat, lite­ral­ment. El gobi­erno es va ren­tar les mans i va pas­sar la pilota al poder judi­cial, va judi­ci­a­lit­zar un con­flicte polític que només neces­si­tava dosis d’empa­tia, per part de tots, per a resol­dre’s. I el poder judi­cial ha fet la seva feina: agradi o no. Segu­ra­ment, més enra­biat del compte per la res­pon­sa­bi­li­tat política que li han posat sobre la taula. No obs­tant això, queda per als anals de la història el tracte infan­ti­loide que han tin­gut els par­tits d’arrel mese­ta­ria (a esquerra i dreta) cap a l’inde­pen­den­tisme: queda el “Ja us ho deia jo”, el “Nens por­teu-vos bé”, el “Que vindrà el llop”, el fla­gel·leu-vos con­dem­nant “la violència”. Queda l’acu­sació inde­cent de ter­ro­risme que des d’alguns par­tits van fer als líders polítics inde­pen­den­tis­tes, que­den les espe­cu­la­ci­ons i les fil­tra­ci­ons inten­ci­o­na­des a la premsa, la gestió tàctica de la infor­mació per con­ta­mi­nar l’opinió pública i fer-la creure que vivia en una soci­e­tat que es tirava els plats pel cap des de fa temps.

També tenim un inde­pen­den­tisme sense República i, per tant, sense nord. Un inde­pen­den­tisme que, més enllà de la ràbia i les res­pos­tes mínima­ment coor­di­na­des davant de la sentència, no té líders polítics sòlids que puguin tei­xir un nou full de ruta, més creïble i cal­cu­lat. El pri­mer a fer autocrítica va ser Oriol Soler, l’edi­tor que for­mava part de l’ano­me­nat estat major del procés. Soler va assu­mir que havien set uns pas­se­rells, que no havien cali­brat bé el rival, ni els seus ali­ats. Perquè l’altra lliçó que treu l’inde­pen­den­tisme de tot ple­gat és que la Unió Euro­pea és un club d’estats que no accepta tren­ca­ments bruscs de l’statu quo, sobre­tot en el si d’aquells països que li són un pun­tal i garan­tia d’esta­bi­li­tat.

Ens queda un votant inde­pen­den­tista que es debat, cada vegada que venen elec­ci­ons, entre la uni­tat, la uni­tat estratègica o el campi qui pugui. Per dir-ho de manera més polida: una sepa­ració enorme entre els interes­sos dels par­tits –que han de fer equi­li­bris entre la legítima cerca de l’hege­mo­nia i la soli­da­ri­tat amb els seus, també, rivals– i els anhels d’una massa de votants –can­sats de mani­fes­tar-se, però no des­mo­bi­lit­zats– que no poden enten­dre per què no s’abraça aque­lla màxima de “la unió fa la força”.

Però, tal­ment com l’ober­tura de la caixa dels trons amb l’apli­cació de l’arti­cle 155, la sentència esta­bleix juris­prudència i una deter­mi­nada inter­pre­tació de com s’han de fer les coses a par­tir d’ara. El procés ha ser­vit perquè alguns dels supòsits cons­ti­tu­ci­o­nals que encara que­da­ven per des­ple­gar o que tenien molt marge d’inter­pre­tació es deli­mi­tin. Ha ser­vit per enco­ti­llar el des­ple­ga­ment autonòmic, per posar negre sobre blanc quin és el poder real de les elits davant del poble. L’apli­cació del 155, la sentència i la gestió que l’Estat farà dels detin­guts durant els repro­va­bles alda­rulls con­seqüents es con­so­li­da­ran amb el temps com un papus i una arma de con­trol social. Ser­vi­ran per recor­dar que, agradi o no, Roma no paga traïdors.