Violència d’estat

Anou dies d’unes noves elec­ci­ons a l’Estat espa­nyol, que no em repre­senta, seguim vivint i patint l’estu­pi­desa monàrquica amb la sacro­santa Cons­ti­tució Espa­nyola, i sota la mirada del sagrat Íbex 35. A Espa­nya –és a dir, a fora de Cata­lu­nya– es viu una “rea­li­tat” a imatge i sem­blança dels mit­jans de “comu­ni­cació” uni­o­nis­tes, on la impar­ci­a­li­tat bri­lla només per la seva absència. A nou dies d’unes elec­ci­ons con­tra Cata­lu­nya, vivim en un Estat que repri­meix drets fona­men­tals, i on mani­fes­tar-se pot ser un acte d’alt risc per als qui no pen­sen igual que els cons­ti­tu­ci­o­na­lis­tes. Per mol­tes cam­pa­nyes de l’España Glo­bal que diguin i repe­tei­xin com l’all, on es declara que Espa­nya és una democràcia, cada vegada hi ha més veus crítiques inter­na­ci­o­nals que diuen tot el con­trari.

Quan fal­ten nou dies per votar, el llen­guatge de la violència té la sig­na­tura de l’Estat: ho veiem –qui ho vul­gui veure– amb les imat­ges reals, no pas mani­pu­la­des, de tots aques­tes dies d’ençà de la publi­cació de la sentència. El dis­curs dels auto­a­no­me­nats “soci­a­lis­tes” és de blan­que­jar aquesta violència, i de fal­se­jar la rea­li­tat: acu­sen els cata­lans de vio­lents o de ter­ro­ris­tes per tal de con­ti­nuar repri­mint un país que defensa la més pura democràcia, com és votar un referèndum d’auto­de­ter­mi­nació.

Vivim en un Estat on ens reta­llen el dret a una infor­mació plu­ral i lliure. Un Estat que, a través dels seus òrgans judi­ci­als, pro­hi­beix a la Cor­po­ració difon­dre ter­mes com ara “pre­sos polítics”, “exili” o “Con­sell de la República”, però dona carta blanca a la resta de canals perquè puguin dir als qua­tre vents que els cata­lans som “ter­ro­ris­tes”, “nazis”, “col­pis­tes” o “kale bor­roka” amb un “viva Franco” de música de fons. La Junta Elec­to­ral con­si­dera que els ter­mes “exili” i “pre­sos polítics” vul­ne­ren el prin­cipi de plu­ra­lisme polític. Un prin­cipi, doncs, orde­nat per qui té el poder deci­sori de dic­tar-lo a mida. Les gene­ra­ci­ons que ara tenen entre 15 i 25 anys es mani­fes­ten mas­si­va­ment als car­rers perquè estan farts que els robin el futur. Can­sats d’exmi­nis­tres i ex-alts càrrecs en con­sells d’admi­nis­tració d’empre­ses de l’Íbex 35. Can­sats de no tenir a la pràctica un dret cons­ti­tu­ci­o­nal tan bàsic i vital com el de l’habi­tatge i que ame­na­cin amb el 155 perquè dona més vots. Can­sats de tenir fei­nes més que precàries. Can­sats que els impo­sin l’“impe­rio de la ley” amb una Cons­ti­tució que ni tan sols van votar. Il·lusi­o­nats, encara que els fotin hòsties, per una república cata­lana inde­pen­dent de l’Estat, d’un Estat repres­sor, no pas d’Espa­nya i de la seva cul­tura.

A nou dies d’unes elec­ci­ons de pan­de­reta, ens toca deci­dir el nos­tre futur, tant els que som inde­pen­den­tis­tes com els que no ho són i volen un país millor, un país sobirà que s’ager­mana amb la res­tat de comu­ni­tats cul­tu­rals d’Espa­nya, però que no pot sot­me­tre’s, ni un segon més, a la dic­ta­dura i violència de l’apa­rell de l’Estat. Fem-ho. Pels nos­tres fills o nebots.