Les Fires amargues

Les for­ces de l’ordre públic digue­ren que no el podien garan­tir. Una cer­tesa estra­nya, perquè si s’exer­ceix aquesta feina quan tot està tran­quil, també sem­bla que han de fer-ho quan hi ha pos­si­bi­li­tats de res­posta. No és aquesta la seva missió? No el poden garan­tir? Solució salomònica de l’Ajun­ta­ment: anul·lem els con­certs de la Copa, can­cel·lem les bar­ra­ques, enge­guem els col·lec­tius, les nits de xoco­lata, els con­cur­sos d’arros­sos, etc. Ostres! Que en són de fàcils –i frus­trants– reso­lu­ci­ons que ho enge­guen tot a dida!

Hi ha mani­fes­ta­ci­ons davant l’ofi­cina del sub­de­le­gat del “Gobi­erno de España”. Dit i fet. Ara –en ple­nes Fires– reas­fal­ten el tram de la Gran Via que hi passa arran, i no podran fer-les! Gran idea! Només aquest tram de car­rer. La resta no importa! Pilons oberts, pilons tan­cats, des­vi­a­ments, mil vol­tes per anar amb un vehi­cle d’un lloc a l’altre. Men­tres­tant, atra­pen un ciu­tadà amb una galleda d’aigua apa­gant el foc: emma­ni­llat i arres­tat durant qua­tre hores. Ordre públic.

Comen­cen les Fires sense cor­re­foc. S’anul·len un piló d’actes. Es man­te­nen els ins­ti­tu­ci­o­nals, però amb poca assistència de patums. Tot s’esquerda: pro­gra­men un reci­tal a La Pla­neta amb el dra­ma­turg Josep Maria Uyà, i cal sus­pen­dre’l per la seva sob­tada mort! L’endemà hi ha l’home­natge a Cris­tina Cervià, l’entra­nya­ble gran actriu que va morir el pas­sat mes de març. No podrem sen­tir la seva ria­lla sonora. Els amics s’hi bol­quen. Però ella no hi és!

S’eli­mi­nen les para­des davant dels jut­jats; també les del dar­rere; les para­des de lli­bres de la plaça Inde­pendència, fora..., fora, cre­ant un gran buit. Es tre­uen con­te­ni­dors. Les escom­bra­ries van per terra. Tot fet un fàstic.

Els visi­tants han de dei­xar l’auto­car a Fon­ta­jau. Ara tot­hom ja ho coneix, i la res­posta és: no vin­drem a Girona amb gent d’una certa edat. No els podem obli­gar a cami­nar dos quilòmetres. Els res­tau­rants es quei­xen. Poca gent. L’Ajun­ta­ment ha per­dut un plet, i ara no hi ha apar­ca­ments a prop de l’Audi­tori de la Devesa. Els del pas­seig també estan estra­nya­ment vetats. Has d’apro­par-te i a peu, mal et pesi!

La fira comer­cial està far­cida d’empre­ses amb ganes de ven­dre, però hi ha poc públic. La con­currència és minsa en mol­tes hores.

I plana per damunt d’aquest uni­vers firal el record i el pes dels arres­tats, empre­so­nats i sen­ten­ci­ats. Per­so­nes vol­gu­des, cabals, i que estan pri­va­des de lli­ber­tat. Un sen­ti­ment de rebel·lia ha ocu­pat molts pen­sa­ments. Però perquè són fes­tes, hi havia la temp­tació d’evi­tar-los, feien nosa...! Para­fra­se­jant Sal­vat-Papas­seit, diríem: “Posats a taula, hem obli­dat els pre­sos –i tan pre­sos com estem– i a l’hora de les postres Sant Narcís ens ha mirat un moment, i després de mirar-nos, ha arren­cat a plo­rar!”

Unes Fires amar­gues. Avui s’aca­ben, per sort.