Entregats al record

Una de les coses que més m’agra­da­ven de la pin­tora i escul­tora Anna Manel·la, i me n’agra­da­ven tan­tes que no les aca­ba­ria mai, és que posava títols que tot­hom ente­nia. Sense lluna, Sense nom, Memòria, Nua, Adéu. Clars, fron­tals i en la llen­gua que ella també par­lava. Mai se li hau­ria acu­dit l’astra­ca­nada de refe­rir-se a les seves cri­a­tu­res en anglès, ni fer-los dir bar­ba­ri­tats com ara que repre­sen­ta­ven “la sole­dat de l’ésser humà per­dut en la immen­si­tat de l’uni­vers”, o alguna cosa per l’estil, molt inflada i sonora. Quan li pre­gun­ta­ven per què posava les seves escul­tu­res d’infants sem­pre en un racó, res­po­nia que era per no fer nosa; “sobre­tot, que no facin nosa”, repe­tia. Un dels títols més llargs que li conec és Com si fos pos­si­ble reco­llir el sofri­ment, que va ser la frase amb què va pre­sen­tar una ins­tal·lació a l’Espai Zero1 d’Olot l’any 2007, poc abans que hagués de dei­xar-ho tot durant una llarga tem­po­rada per la malal­tia. En aquell mun­tatge, en plena guerra de l’Iraq, havia vol­gut donar forma al pati­ment que es perd, aquell que dei­xem de sen­tir per efecte de la satu­ració o la distància. En la seva manera de fer justícia als morts, havia ali­neat tot de cai­xe­tes metàl·liques, unes tres-cen­tes, com en un cemen­tiri de vícti­mes anònimes, i hi havia escam­pat al davant uns quants caps de fang cuit, peti­tons, esgla­iats. En cada capsa hi havia una mort que no vèiem, però que era impos­si­ble elu­dir, com la citació d’Adorno que recor­ria la sala: “Així com els morts estan entre­gats iner­mes al nos­tre record, així també és el nos­tre record l’únic que ha que­dat...” Pot­ser és la vegada que va recórrer a suports lite­ra­ris com­ple­xos, perquè un cop que li van dema­nar que des­crivís la seva obra, es va limi­tar a dir que en gene­ral hi havia “grans espais buits amb gent sola, o amb gent molt petita al fons que corre”. Un dels seus dibui­xos em recor­dava el meu pare. Es titu­lava Té por, i repre­sen­tava una de les seves cri­a­tu­re­tes fràgils per­dent-se en la llu­nya­nia per un estret pas­sadís.

Quan el 2014 va tor­nar a expo­sar després de set anys de no fer-ho, va expli­car que amb la pro­xi­mi­tat de la mort l’havia negui­te­jat tot el que li que­da­ria a mig fer, tan­tes peces ina­ca­ba­des, fins que es va convèncer que ben mirat no pas­sava res, que ella podia estar tran­quil·la, excepte que als altres sí, que els pas­sa­ria alguna cosa. Ara que també s’ha mort el meu pare, sé que aquests altres sem­pre som nosal­tres; sem­pre és a nosal­tres, que ens pas­sen les coses, els qui ens ennu­e­guem de des­fici com si ens fos pos­si­ble reco­llir el sofri­ment. Perquè els morts moren d’un en un, una mort única a cada capseta, però no n’hi ha cap per ficar-hi a dins el des­con­sol dels vius, peti­tons, esgla­iats, tots així d’ina­ca­bats, sense lluna i sense nom.