A l’ombra de Proust

Proust va ser el pri­mer escrip­tor que vaig incor­po­rar a aque­lla selecció de gegants que cons­ti­tu­eix el pri­mer cànon i, pot­ser l’últim, que farem a la vida. Hau­ria vol­gut que fos Joyce, de qui aca­bava de lle­gir el Retrat de l’artista ado­les­cent, però no vaig saber reconèixer res que tingués a veure amb mi en els dile­mes d’aquell Step­han Deda­lus que vaga­re­java per una ciu­tat tumul­tu­osa i bruta. Amb Proust, en canvi, hi vaig esta­blir des de la pri­mera frase una afi­ni­tat que s’ha con­ser­vat immar­ces­ci­ble al llarg dels anys, perquè qui és que no ha hagut d’anar-se’n al llit d’hora, durant un cert temps, i no ha parat l’ore­lla, a les fos­ques, a la remor dels adults a l’altra banda de la porta, bar­re­jada amb un dèbil entre­xo­car de tas­ses i culle­re­tes? Aca­bada d’entrar en aque­lla edat que ja et dona dret a tan­car-te a l’habi­tació sense haver de ficar-te per força al llit, l’ansi­e­tat de Proust per obte­nir l’últim petó de la mare, tot i que no havia for­mat part dels ritu­als de la meva família, em resul­tava tan com­mo­ve­dor que, rere aque­lla espera seva, va llis­car dolçament el lli­bre sen­cer, el pri­mer de tots els altres que vin­drien després perquè, quan jo també fos adulta, em guar­des­sin la claror dels dies pas­sats com les ales gro­gues d’una papa­llona, per dir-ho a la manera de Proust, detu­rada a la fines­tra, entre el vidre i els por­ti­cons mig tan­cats.

De la seva prosa mur­mu­rant i hipnòtica, prové el con­ven­ci­ment que no hi ha dies vis­cuts més inten­sa­ment que aquells que vam pen­sar que havíem dei­xat de viure perquè teníem un lli­bre a les mans, més encara en aque­lla edat al·luci­nada en què, com diu ell, la des­co­berta d’un autor et podia trans­por­tar des del mur cobert de vio­le­tes on fins lla­vors fan­ta­si­e­ja­ves fins davant el pòrtic d’una cate­dral gòtica. Proust mateix va ser des­co­bert entre dos pai­sat­ges, entre el pati flo­rit de ca l’àvia i el camí de la via del tren que por­tava a l’ins­ti­tut, que vaig empren­dre des­co­rat­jada per haver-me d’aco­mi­a­dar per sem­pre de Pollyanna, les aven­tu­res de la qual poc podien emo­ci­o­nar-me després d’haver cone­gut, en una punta de mag­da­lena sucada al te, la goteta gai­rebé impal­pa­ble que sosté sense defa­llir “l’edi­fici immens del record”. En algun moment vaig arri­bar a pen­sar que lle­gir certs lli­bres et feia enve­llir abans d’hora, però deu ser que alguns tenen la facul­tat de pro­fe­tit­zar-te, de mos­trar-te per una por­te­lla dimi­nuta de doble batent tot allò que aviat seràs i tot allò que alguna vegada vas ser. Fins i tot la vida que no has tin­gut. La tra­ducció cata­lana de Valèria Gai­llard per a Proa, que s’afe­geix a la que Josep M. Pinto ofe­reix a Viena, renova els acords d’aque­lla música que vaig sen­tir per pri­mer cop en cas­tellà, en la versió de Pedro Sali­nas, i que em retorna una melo­dia antiga que cap nota falsa no ha fet malbé.