Opinió

Caiguda lliure

Herbes murmuradores

“Flâneur posa a l’abast les notes de Benjamin en una edició prodigiosa

Gran part del que va escriure Wal­ter Ben­ja­min sem­bla sor­tit de l’obsessió d’un bibli­o­te­cari maníac per sal­var frag­ments dels lli­bres antics que cus­to­dia abans no els sepulti un cata­clisme. Fins a aquest punt la seva labor té la des­es­pe­ració d’un Noè laic en l’acte de ser­vir-nos les qua­tre fus­tes –un con­glo­me­rat de parau­les– on hau­rem d’afer­rar-nos a l’hora del diluvi. Pres­sen­tint la pesta del fei­xisme, va lliu­rar-se fins a l’últim segon a aquesta tasca minu­ci­osa, microscòpica, d’arqueòleg exca­vant en plena tem­pesta que aspi­rava a com­pren­dre fins i tot els poders ende­vi­na­to­ris del marro del cafè. Mol­tes vega­des me l’he afi­gu­rat, més que a través de la famosa foto­gra­fia que li va fer Gisèle Freund a la Bibli­o­teca Naci­o­nal de França, com el poeta pobre que havia pin­tat Carl Spitzweg el 1839, decla­mant per a si mateix des d’un catre humil, amb la gorra d’anar a dor­mir posada, la ploma entre les dents, les ulle­res dis­tre­ta­ment col·loca­des al revés i un enorme parai­gua negre obert damunt el capçal per pro­te­gir-se, pot­ser, de les tera­nyi­nes del sos­tre; un tel ruïnós que amenaça d’aba­tre’s sobre una misèria de la qual el poeta només es pot abs­treure ficant-se dins un vers com qui s’abriga amb la manta. Ben­ja­min no era gaire lluny del món petit­burgès de Spitzweg, un món encan­ta­dor i còmic a la vegada, al llin­dar de la sàtira si no fos tan benin­ten­ci­o­nat. Però és d’aquest pen­sa­dor que s’havia for­mat en els dar­rers ful­gors del segle XIX, en un ambi­ent d’autòmats i tite­lles, d’ins­ti­tu­trius i fes­tes ruti­lants, de pas­se­ja­des idíl·liques pel Tier­gar­ten, i cap­tai­res, pros­ti­tu­tes i home­nets gepe­ruts, que pro­ve­nen les intuïcions més feri­do­res, enigmàtiques i trans­for­ma­do­res sobre els des­fi­cis que, encara avui, s’aba­ten sobre nos­tre. El fet és que no puc lle­gir Infància a Berlín cap a 1900, que Ben­ja­min va escriure a prin­ci­pis dels anys trenta, sinó com la con­tra­part de Sobre el con­cepte d’història, que Flâneur ens posa a l’abast en una edició pro­di­gi­osa que, no només con­fronta tres ver­si­ons d’aques­tes notes redac­ta­des ja en plena guerra, sinó que les acom­pa­nya, a banda del pròleg admi­ra­ble del tra­duc­tor de l’ale­many, Marc Jiménez Buzzi (Arnau Pons ha traduït la part fran­cesa), de repro­duc­ci­ons dels manus­crits, d’il·lus­tra­ci­ons mera­ve­llo­ses i d’una cura en la tipo­gra­fia, la com­pa­gi­nació i fins el tacte del paper que l’acos­ten deli­ca­da­ment a aquell “ram d’her­bes mur­mu­ra­do­res” amb què el mateix Ben­ja­min s’hi havia refe­rit. Al colofó de la solapa, hi ha una citació de J. Ramón Jiménez: “En edición dife­rente, los libros dicen cosa dis­tinta.” Poques vega­des ha estat tan certa com per a aques­tes notes que Eumo-Edi­po­ies havien afe­git el 1984 com a epíleg tediós a Art i lite­ra­tura, i que a Flâneur, en canvi, es lle­gei­xen amb pal­pi­ta­ci­ons d’hor­ror i de joia.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia