Reformisme?

Aquesta set­mana ha fet setanta-cinc anys que es publi­cava un decret que pro­hi­bia que els vai­xells matri­cu­lats a l’Estat, fos­sin petits o grans, por­tes­sin noms en català. Fins a la petita barca de pesca que sor­tia del sor­ral hagué de repin­tar un nom estrany al fus­tam si no volia ser denun­ci­ada per la pare­lla de tri­cor­nis que pas­se­ja­ven per la platja. Sis anys després de la victòria, els ven­ce­dors seguien apli­cant el dret de con­questa. Com sem­pre, “España es una y no cin­quenta y una”.

Setanta-cinc anys després, qui ocupa el poder de l’Estat encara creu que Cata­lu­nya és una colònia que ha de ser sub­ju­gada, que no té més drets que els cedits per la sobi­ra­nia cas­te­llana i que ni tan sols es pot atre­vir a ele­gir un pre­si­dent autonòmic –sí, autonòmic– si no els agrada a ells. Ho digué el gene­ral col­pista: tot estava lli­gat –el “atado y bien atado”– i la crosta esta­tal asse­gu­rava el man­te­ni­ment de l’ordre esta­blert per la força.

Resulta que aque­lla dreta ultra­mun­tana que no votà la Cons­ti­tució del 1978 perquè era massa avançada ara s’aferra a les lleis, rein­ter­pre­ta­des per regla­ments res­tric­tius, per inter­ve­nir la Gene­ra­li­tat i qual­se­vol forma d’avançament social o polític, amb el sub­til mis­satge que ells són els que manen. Ah! I no sola­ment a la perifèria, sinó també a tota la península, on fan córrer sotto voce el perill de la revi­fada comu­nista.

Tot ve de lluny, almenys des que la família borbònica estengué la grapa per les Espa­nyes, però el con­junt esta­tal tam­poc sabé apro­fi­tar els moments històrics que faci­li­ta­ven un canvi. Fins es pre­ferí una reforma a una rup­tura... i així ens va. Val més aban­do­nar aquest Estat irre­for­ma­ble.