Una clau a Sobibor

A El mons­tre de la memòria, Yis­hai Sarid des­criu la visita d’un minis­tre isra­elià a Tre­blinka amb la intenció de retre honors a “algun lloc rela­ci­o­nat amb la Xoà”. El pro­ta­go­nista de la novel·la, un his­to­ri­a­dor del sis­tema con­cen­tra­ci­o­nari nazi que aspira a pro­mo­ci­o­nar-se davant les auto­ri­tats del Iad va-Xem tot tre­ba­llant de guia turístic als camps d’exter­mini de Polònia, assis­teix atònit a una cerimònia expe­di­tiva: el minis­tre baixa del cotxe, es posa la quipà i, escor­tat pel seu seguici, avança a grans gam­ba­des per l’avin­guda empe­drada fins a arri­bar al monu­ment, on dipo­sita un ram de flors en silenci just el temps que neces­sita el fotògraf per retra­tar-lo des de tots els angles pos­si­bles. I això és tot: se’n va. El més sig­ni­fi­ca­tiu de l’escena no és que posi en evidència l’apro­pi­ació de la història per part del poder, reduint-la a una sim­ple acció de pro­pa­ganda, sinó que la seva bana­li­tat com­me­mo­ra­tiva sigui idèntica a la dels estu­di­ants jueus que el guia acom­pa­nya cada set­mana a Chelmno, Birke­nau o Mad­ja­nek, tots embo­li­cats amb la ban­dera naci­o­nal, ento­nant el kadix i ence­nent espel­mes sense dei­xar de foto­gra­fiar-se davant el fos­sat dels afu­se­lla­ments o el pavi­ment de les cam­bres de gas men­tre rene­guen con­tra els àrabs, els polo­ne­sos o els asque­na­zi­tes, però mai con­tra els assas­sins, que són una mena d’enti­tat translúcida, només a propòsit “per infon­dre vida a les cen­dres”. A aquest his­to­ri­a­dor obses­si­o­nat pels detalls del sis­tema de la mort orga­nit­zat pels nazis, el com­mo­ci­ona l’absència de rigor d’uns visi­tants que reac­ci­o­nen tan sols a la ràbia o al fàstic, però que no s’atu­ren a escol­tar el vent com remou les fulles dels bedolls, a posar cara a les piles de saba­tes i cabells expo­sats a les vitri­nes, a olo­rar la terra remo­guda d’on encara aflora algun os durant la tem­po­rada de plu­ges. El con­trari de l’odi és desen­ter­rar una clau rove­llada a les exca­va­ci­ons de Sobi­bor i pen­sar que hauràs de “pas­sar per totes les por­tes d’Europa a la recerca del pany”.

Les polítiques de memòria reten culte al símbol, a la museïtzació dels llocs com a altars de con­trició (“tota aque­lla ges­ti­cu­lació recon­for­tant”) o, pit­jor encara, a un ima­gi­nari de la sal­vació patro­ci­nat per l’Estat, ja sigui en forma de vide­o­joc amb el qual expe­ri­men­tar la sen­sació d’ani­qui­lar o de ser ani­qui­lat, o a través d’una gran­di­osa des­fi­lada mili­tar al mig d’un dels camps, com si fos pos­si­ble rees­criure la història, i no assu­mir-la com “una cas­cada que no para de caure amb una força des­co­mu­nal”. Avui, men­tre els gover­nants com­me­mo­ren el 75è ani­ver­sari de l’alli­be­ra­ment d’Auschwitz donant-se cops al pit i esco­pint acu­sa­ci­ons mes­qui­nes, pot­ser l’únic dipo­si­tari de la memòria pot ser, com a la novel·la de Yis­hai Sarid, un obsés de la pre­cisió, un guia que enfo­lleix.