La gola del Ter

Defi­nida com una de les plat­ges més tran­quil·les de la Costa Brava, la gola del Ter és el lloc on –com tot­hom sap– aquest riu, després d’un recor­re­gut de més de dos-cents quilòmetres, ret les seves aigües al Medi­ter­rani. Cada gota d’aigua que hi arriba ha pas­sat prèvia­ment per molts paranys: grans des­ni­vells que l’obli­guen a pre­ci­pi­tar-se avall, ali­men­tació de tur­bi­nes de fàbri­ques i pobla­ci­ons, retenció als embas­sa­ments de Sau, Sus­queda o el Pas­te­ral, pre­ci­pi­tació sob­tada a la sor­tida, des­vi­a­ment per canals que reguen les colli­tes, perill de que­dar atra­pada pel con­sum que es des­via a Bar­ce­lona, reunió amb aigües menys pures pro­ce­dents d’altres rius i aflu­ents... Així, fent camí fins a arri­bar al final: la platja solitària de la gola del Ter. Allà es ret per con­fon­dre’s amb l’aigua salada del mar.

L’Ajun­ta­ment de Tor­ro­e­lla prou havia inver­tit per faci­li­tar l’accés a peu o en bici­cleta a aquest lloc de pri­vi­legi. Prou s’han fet camins, bara­nes pro­tec­to­res, avi­sos per­ti­nents, mira­dors d’aus. Era un goig pas­se­jar-hi sense pres­ses. Ara tot s’haurà de res­tau­rar, perquè aquest paradís va resul­tar afec­tat per l’allau d’aigua, de troncs, de fus­tes, de resi­dus que com­portà el pas del Glòria. Des de dalt de les mun­ta­nyes bai­xava sense atu­ra­dor un doll d’aigua immens, acom­pa­nyat del que va tro­bar al seu pas. L’aug­ment de cabal fou tan impres­si­o­nant que tot el que hi havia a les seves ribes s’ho que­dava i ho enge­gava riu avall. A empen­tes i rodo­lons el que podia surar anava fent via, fins que, al final, es dipo­sità al mar.

Pel camí, el diluvi causà des­trucció i molts danys. Els agri­cul­tors i els qui cul­ti­ven les pome­res de l’Empordà han sofert pèrdues mate­ri­als, i també un gran des­as­sos­sec moral en veure com en uns ins­tants tot l’esforç de molts anys se n’anava en orris. Neces­si­ta­ran una forta ajuda per tor­nar a la nor­ma­li­tat. No sabem tam­poc què s’ha fet de les angu­les, pre­uats ani­ma­lets marins que solien aparèixer pel mes de febrer prop de la gola.

Ara el mar es veu net, sense ni un ves­tigi del tràngol: ha retor­nat a la sorra totes les impu­re­ses. El Ter desem­boca amb una amplada que recorda els grans cor­rents fran­ce­sos. Si sem­pre anés així seria fantàstic, però tor­narà la sequera, i aquest immens cabal esde­vindrà un rònec record de tanta afluència.

Men­tres­tant, ara mateix el pano­rama de la gola és el que s’intu­eix en la imatge que acom­pa­nyem: sobren les parau­les. Però el que mos­trem és un ínfim tros de platja; a dreta i esquerra, seguint la línia que voreja el mar, milers i milers de resi­dus vege­tals espe­ren que unes màqui­nes pie­to­ses se’ls empor­tin i es rege­neri la platja. La tem­po­rada s’acosta, i ben segur que s’espa­vi­la­ran a fer-ho.