Un accident ridícul

La pressa tot sovint té per destí el tur­mell. Con­cre­ta­ment l’os extern, vin­clat con­tra natura al caire d’una vorera. El cos ja no té vint anys, però encara s’ho pensa i empeny com si aquí no hagués pas­sat res, amb el peu ado­lo­rit, la cama ranca. El fet és que si viu en l’engany de la joven­tut és per la meva obce­cació, perquè no recordo haver-me atu­rat a ava­luar els danys ni quan he pro­fe­rit un ala­rit de dolor davant la dona que venia pel pas de zebra en direcció contrària i que, ins­tin­ti­va­ment, ha allar­gat una mica el braç cap a mi, com per collir alguna cosa petita que se li hagués escor­re­gut entre els dits. Però no ha estat res, tot és a lloc, i no he pas arri­bat a caure, al cap­da­vall, de manera que només diri­geixo una mirada d’abso­luta sere­ni­tat a la bona dona quan li passo tan dreta com soc capaç pel cos­tat. Al cap i a la fi, em dic, només hi ha un os ara mateix que pugui des­men­tir-me, i el tinc ficat dins la bota, ben cenyit, emmor­das­sat perquè no cridi i con­tinuï enda­vant. Les raons del cos, qui les sap? Men­tre avanço, em noto una escal­for pal­pi­tant al lloc de l’esquinç que envia dèbils descàrre­gues ner­vi­o­ses tot al vol­tant, des de l’empe­nya al tou de la cama. A con­tra­cor, coi­xejo. De tant en tant, m’arriba un crui­xit llenyós pro­vi­nent d’alguna arti­cu­lació sub­sidiària, pot­ser del genoll, ara de la ròtula, ara del plec de dins. M’emo­ci­ona com tota la car­ca­nada s’ha posat a tre­ba­llar per arros­se­gar aquest tur­mell ferit fins al seu destí, encara que sigui espe­te­gant, tron­to­llant, repri­mint el gemec –com ho diria?– aguan­tant la res­pi­ració.

Em ve al pen­sa­ment la foto­gra­fia d’aquell nu preciós de Flo­rence Henri de 1930, una dona aja­guda abraçada a un ram de jacints, la seva ple­ni­tud expo­sada i llu­mi­nosa que va a morir a la mata esbo­jar­rada del pèl púbic que mig des­a­pa­reix per un angle, i allò que en va escriure Guido Cero­netti, que és “una nuesa que assetja, que petri­fica”, davant la qual “tots els rao­na­ments comuns sobre el cos aca­ben en una mica d’ombra i d’opa­ci­tat a l’entorn d’un os”. El meu os sec, cor­cat, que ara es reco­neix més aviat en els ninots des­ma­nyo­tats que dibui­xava el nen. Els començava pels peus, una base dimi­nuta, com dos llon­guets apun­ta­lats amb unes canyes fim­bre­jants, de les quals nai­xien, en pro­gressió ascen­dent, el tors, els braços, el coll i, final­ment, la forma ovoide i gegan­tina del cap. Mal fets com esta­ven, sem­pre s’aguan­ta­ven, per més que hi sobrés la mei­tat del paper, aque­lla bui­dor inex­pli­ca­ble sota els peus on la mirada ja no rep cap senyal on posar-se. També el terra, tan dur, sem­bla haver des­a­pa­re­gut ara, men­tre camino ran­que­jant cap a la cita per a la qual ine­vi­ta­ble­ment faré tard, remol­cant aquest cos esba­lan­drat que ja no és el que era. Un acci­dent ridícul, i ho veus clar: es comença enve­llint pels tur­mells.