Opinió

Tribuna

El virus de la por

“El nou coronavirus és l’eina que el poder fa servir per atemorir la població i també per accelerar el creixement de la crisi econòmica

Fa una certa angúnia com­pro­var com s’ha dete­ri­o­rat la meva pro­fessió. Fa temps que el peri­o­disme va dei­xar de ser allò que vaig tenir la sort de poder apren­dre en la redacció d’aquest diari fa quasi 30 anys. Em van ense­nyar que el peri­o­disme era una forma de vida basada en la recerca de “la veri­tat” (que no exis­teix en estat pur); d’hones­te­dat per­so­nal; que no tenia horari i que et feia estar cons­tant­ment pre­gun­tant-te per què el món fun­ci­o­nava d’una manera deter­mi­nada o d’una altra. Aquest peri­o­disme no es podia fer des de la redacció, ni asse­gut en una cadira, ni telefònica­ment. Com dirien a Expe­di­ent X, “la veri­tat era allà a fora”. Els fets i les per­so­nes que els podien expli­car eren al car­rer i només et podies acos­tar mínima­ment a res­pon­dre les sis pre­gun­tes bàsiques a les quals ha de donar con­testa un arti­cle periodístic a par­tir de con­tras­tar fets, pro­ves i argu­men­ta­ci­ons con­tra­po­sa­des. I fent tot allò, no tenies cap garan­tia que no te l’esti­gues­sin fotent entre tots.

Doncs bé, aquest espe­rit crític, que feia de la nos­tra pro­fessió una cosa romàntica i a vega­des aven­tu­rera, s’ha per­dut. Els mit­jans d’un manera o altra sem­pre han ser­vit el poder, però guar­dant l’apa­rença d’inde­pendència edi­to­rial. Ara ja no. Els mit­jans (tele­visió, ràdio, premsa i mit­jans digi­tals) for­men part de l’engra­natge del poder. La seva tasca, arreu del món, és esde­ve­nir mers repe­ti­dors d’infor­ma­ci­ons ine­xac­tes, esbi­ai­xa­des i vul­gar­ment mani­pu­la­des. Són trans­mis­sors de notes de premsa i de decla­ra­ci­ons bui­des de con­tin­gut que no apor­ten res a la nos­tra vida. El més pre­o­cu­pant és que aquesta falta d’espe­rit crític, que molts ja adqui­rei­xen durant el seu període uni­ver­si­tari, porta els media a ser còmpli­ces de cam­pa­nyes orques­tra­des des del poder amb la fina­li­tat, cada cop més evi­dent, de con­tro­lar la població.

L’exem­ple real­ment escan­dalós és el trac­ta­ment de la pro­pa­gació del coro­na­vi­rus cone­gut com a Covid-19.

Els mit­jans van curulls d’infor­ma­ci­ons amb dades estadísti­ques sobre nom­bre d’infec­tats i de morts; sobre ciu­tats on la població és con­fi­nada; sobre l’escas­se­dat de mas­ca­re­tes i la faci­li­tat de con­traure el virus. Un s’asseu davant la tele­visió i creu que l’apo­ca­lipsi zombi ha començat: car­rers buits, tele­pre­sen­ta­dors amb cara de cir­cumstàncies, espe­ci­a­lis­tes de no se sap ben bé què par­lant de pandèmies com si estiguéssim en el dia del judici final a la tarda (com dirien els Monthy Pyton, cap a l’hora de pren­dre el te)... I tu no saps què fer, si començar a depi­lar-te les venes, cons­truir una mas­ca­reta amb paper d’alu­mini o tru­car al 061, tot i que no et fa mal res, però per si de cas, perquè avui has pas­sat per davant d’una botiga de tot a 1 euro regen­tada per xine­sos...

Una infor­mació que se ser­veix entre el resul­tat d’un par­tit de fut­bol, una vio­lació múlti­ple, tres acci­dents de trànsit i el míting de Puig­de­mont a Per­pinyà...

El que no ens diuen és que com­pa­rada amb mol­tes altres malal­ties el Covid-19 té una dimensió rela­tiva, fins i tot si la com­pa­rem amb epi­so­dis de virus d’apa­rició vio­lenta ante­ri­ors. El 2002, el virus SARS, també nas­cut a la Xina, tenia una taxa de mor­ta­li­tat del 9%; el 2012, el MERS, que també va pas­sar d’ani­mals a per­so­nes, un 34%; i el covid-2019? Una taxa del 2%... Tots aquests per­cen­tat­ges no són res si ho com­pa­rem amb el nom­bre de per­so­nes que cada dia moren al món de fam: 25.000! (per anar-hi pen­sant, no?).

Tot i que li han bus­cat un nom ben llam­pant, coro­na­vi­rus!, típic de pel·lícules de doc­tors super­he­rois de l’exèrcit (ame­ricà, és clar); el cert és que un 15% de les grips comu­nes les cau­sen qua­tre coro­na­vi­rus vells cone­guts dels ser­veis mèdics. Que bé que està anant aquesta “nova malal­tia” per con­fi­nar ciu­ta­dans, esten­dre la por i aug­men­tar els meca­nis­mes de con­trol de la població. Abans l’amenaça era el ter­ro­risme extre­mista islàmic, avui ho és un virus –que, per cert, Susanna Griso: no es pot trac­tar amb antibiòtics!–, que com el ter­ro­risme pot aparèixer a qual­se­vol lloc. També és curiós que la malal­tia, ves per on, pro­du­eixi més mor­tal­dat en la gent més gran...

Final­ment, el coro­na­vi­rus ha estat l’eina uti­lit­zada per pro­vo­car la pre­vista cai­guda de les bor­ses. Men­tres­tant, les acci­ons de cer­tes far­macèuti­ques s’han reva­lo­rat fins a un 157% en un dia. I nego­cis tan poc pro­clius a cres­cu­des impor­tants com el de les mas­ca­re­tes quirúrgi­ques o la roba de pro­tecció de risc biològic han cres­cut un 700% i un 230%, res­pec­ti­va­ment. Ja ho diuen: tota crisi és una opor­tu­ni­tat. Per cert, el pro­ducte inte­rior brut xinès es pot con­traure entre un 1 i un 2%, cosa que tindrà con­seqüències econòmiques a escala pla­netària, perquè el xinès és un 18% del PIB mun­dial. No volíeu crisi, doncs apa, ser­vida en mas­ca­reta...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia