El carrer

Visc en un car­rer sense sor­tida, en un cul-de-sac. I si fins ara ja hi pas­sa­ven pocs cot­xes, ara encara n’hi cir­cu­len menys. En veig, això sí, d’apar­cats. Vull pen­sar que és perquè molts veïns ens hem que­dat a casa perquè fem cas del con­fi­na­ment que ens reco­mana el govern català, i no pas del “No n’hi ha pas per a tant” del govern espa­nyol. Pot­ser els pocs veïns que veig pas­sar és perquè no poden fer com jo, que tele­tre­ba­llo des de casa. Com­pli­ca­des, per cert, les reu­ni­ons per vide­o­con­ferència. Diver­ti­des els pri­mers dies, però enre­ves­sa­des després. Ens hi acos­tu­ma­rem? No ho sé. M’adono, mirant al car­rer, d’aquest meu car­rer sense sor­tida, que sovint hi cir­cu­len fur­go­ne­tes. Unes quan­tes al dia. Són repar­ti­dors a domi­cili. Por­ten paquets amunt i avall com si res. Ama­zon es deu estar fent la barba d’or, no? Baixa un noi, equi­pat amb mas­ca­reta i guants, deixa el paquet a la porta del remi­tent (què deu ser?, paper de vàter? –és una iro­nia–) i toca el tim­bre de la casa allu­nyant-se fins a l’extrem de la vorera del davant. Trenta segons de con­versa, a dos metres de distància, cap con­tacte, i cap a una altra casa. El veí ha reco­llit el paquet amb guants. S’ado­nen que estem vivint esce­nes de pel·lícula? Qui coi és el guio­nista? Què ens té pre­pa­rat per als pro­pers dies?