Coronavirus i militars

La decla­ració de l’estat d’alarma, el 14 de març, va situar l’exèrcit espa­nyol com un dels pro­ta­go­nis­tes cen­trals en la crisi del coro­na­vi­rus. Des de l’octu­bre de l’any pas­sat, amb la detecció d’aquest nou virus a la Xina, hi ha hagut, al món, innom­bra­bles rodes de premsa. A excepció d’una a l’Argen­tina, país on la presència de l’exèrcit al car­rer és una cosa molt sen­si­ble, els mili­tars només han estat en pri­mera línia infor­ma­tiva a l’Estat espa­nyol. Ni a la Xina. És obvi que l’Estat espa­nyol ha optat –en això, cer­ta­ment, no ha estat pas l’únic al món– per una recen­tra­lit­zació a l’hora de fer front a la crisi, i molts han vol­gut veure en aquesta, val­gui la redundància, visi­bi­li­tat de l’exèrcit, la punta de llança d’aquesta forma de fer.

I de ben segur que una part de la decisió obe­eix a això. Però l’entrada de l’exèrcit de ple en aquesta crisi va més enllà. El govern del PSOE sabia –ho havia de saber veient l’evo­lució de la crisi a altres països i les pre­vi­si­ons dels experts, encara que no els fes cas del tot– que aquesta epidèmia els des­bor­da­ria del tot, que el sis­tema sani­tari espa­nyol, cas­ti­gat després d’anys de reta­lla­des, no estava pre­pa­rat, i que, en una situ­ació d’allar­ga­ment del con­flicte, l’ordre públic seria clau. L’exèrcit ha ini­ciat aquests dies fei­nes de desin­fecció –el mun­tatge de l’hos­pi­tal de cam­pa­nya d’Ifema el van fer els matei­xos tre­ba­lla­dors de la fira– que els experts han posat en dubte.

A mi, en aquests moments, no en moles­ta­ria pas que vin­gues­sin al meu poble a tre­ba­llar. Pre­fe­ri­ria més met­ges, infer­me­res, res­pi­ra­dors, mas­ca­re­tes... Però res és sobrer. El seu des­ple­ga­ment, però, té altres objec­tius: inten­tar que la gent es cre­gui que està davant una guerra i que, per tant, hi ha vícti­mes col·late­rals –els cen­te­nars de per­so­nes a les quals ja avui no se’ls posa res­pi­ra­dor i es dei­xen morir sense assistència per la manca de per­so­nal i mate­rial–; fer la feina més ingrata, com és el tras­llat de cadàvers a cre­ma­to­ris i, final­ment, la repressió, amb les armes si cal, si la tesi que la crisi no s’ha ges­ti­o­nat ade­qua­da­ment porta gent al car­rer. Per a això hi és, l’exèrcit.