Com serà la retrobada?

La vida se’ns ha girat com un mitjó. I d’un dia per l’altre. Després de més de dues set­ma­nes de con­fi­na­ment, costa tro­bar la rutina a aquest obli­gat aïlla­ment social. No sé si els passa a vostès, però tinc la sen­sació que tots els dies són iguals, però en rea­li­tat molt dife­rents. Una gran para­doxa que s’adiu per­fec­ta­ment a aquests moments estranys que ens toca viure. Una de les coses que em vol­ten més pel cap aquests dies és com serà el retro­ba­ment amb els fami­li­ars i amics. Com serà aquell moment, d’aquí un mes o dos... o vés a saber quan. Si serà efu­siu, o bé el coro­na­vi­rus haurà can­viat per sem­pre les nos­tres rela­ci­ons soci­als. És evi­dent que amb els éssers més pro­pers i esti­mats mai ens dei­xa­rem d’abraçar i de peto­ne­jar. Però, què pas­sarà amb la resta? Serem més freds? Evi­ta­rem el con­tacte? Ja no hi haurà encai­xada de mans, ni petons de cor­te­sia? Can­viarà el nos­tre espe­rit medi­ter­rani? Diuen que quan hàgim superat aquesta crisi, res tor­narà a ser igual. Les rela­ci­ons amb els altres també? O som parits així i ni tan sols aquest virus maleït ens farà can­viar? Per ara, el que estem veient és que cer­tes coses no varien, fins i tot immer­sos en la crisi més greu i incerta d’aquest segle. Poca soli­da­ri­tat entre països, empre­ses que es volen apro­fi­tar del moment, polítics més pre­o­cu­pats per la seva pròpia imatge que pel bé comú... Essència humana que està immu­nit­zada de qual­se­vol mal.