Quin espant!

Es veu que cada nit somiem diver­ses vega­des (fins a sis o set, diuen), però que és nor­mal que l’endemà no ens en recor­dem. Obli­dem, segons els experts, fins a un 90% dels som­nis. Si els ajuntéssim –somi­a­trui­tes a part, que aquests somien des­perts– es veu que de mit­jana somiem més de sis anys al llarg de la nos­tra vida. Pot­ser és que aquests dies estic més a casa –ves quin remei–, però ara fa dies que els recordo. N’he tin­gut de ben estranys. L’altre dia, el més estrany de tots. Vaig somiar –fixin-se quina bes­ti­esa– que pas­se­java pel car­rer, que feia sol i estava ple de gent. Jo estava amb un grup de gent cone­guda (he lle­git, i no ho sabia, que en els som­nis només veiem cares que conei­xem) i ens vam asseure en una ter­rassa a fer una cer­vesa i a com­par­tir unes oli­ves. No portàvem mas­ca­re­tes, estàvem a tocar els uns dels altres, em vaig fixar que el cam­brer no duia guants, i tots vam fer broma en veure que se li esca­pava un ester­nut men­tre feia equi­li­bris amb la safata de les begu­des. Quin hor­ror! On s’és vist, fer aques­tes coses tan estra­nyes! Només de pen­sar-hi em venen pal­pi­ta­ci­ons.