El postvirus

El llen­guatge bèl·lic pro­li­fera tant con la maleïda malal­tia. Arreu es parla de bata­lla, de lluita, de “sin nove­dad en el frente”, de victòria, d’exèrcits (dels armats o dels de la bata blanca), de l’ene­mic, de der­ro­tar-lo. En defi­ni­tiva, de guerra. Pot­ser, doncs, que ens inter­ro­guem sobre la post­guerra i que ho fem en la doble dimensió indi­vi­dual i col·lec­tiva (o, en altres parau­les, de, per una banda, psi­co­lo­gia “intuitu per­so­nae”, arran de terra, d’indi­vi­dus comp­tats un a un i, per l’altra, de la seva glo­bal extra­po­lació soci­o­e­conòmica). Hi haurà qui m’ho posarà en qüestió (i de ben segur que no sense manca de fona­ment), però tinc la impressió que aquesta enorme pata­cada, que aquesta ingent con­demna glo­bal a un dra­conià arrest domi­ci­li­ari, ha agu­dit­zat més que min­vat el sen­tit de soli­da­ri­tat, d’empa­tia, de com­pa­nyo­nia dins d’una desgràcia com­par­tida.

A nivell de massa i en la seva tra­ducció poli­ti­co­e­conòmica, cal­dria recor­dar que, després de les grans sotra­ga­des (per exem­ple, el crac del 29 als EUA i eco­no­mies con­nec­ta­des o la Segona Guerra Mun­dial), el redreçament va venir, en el pri­mer cas, de sege­llar Key­nes i Roo­se­velt un “new deal” basat en l’obra pública i con­següent expansió labo­ral, sala­rial i de con­sum i, res­pecte a l’Europa devas­tada, per plans Mars­hall de recons­trucció ins­pi­rats en la mateixa filo­so­fia. La seva cor­res­pondència política fou la imple­men­tació d’una soci­al­de­mocràcia que sem­blava sòlida­ment anco­rada a Europa i que va esquer­dar-se amb l’esfon­dra­ment del mur de Berlín i la insolència dels gua­nya­dors de la guerra freda amb les seves obs­ce­nes polítiques ultra­li­be­rals. Abans de l’actual cata­clisme econòmic, la glo­ba­lit­zació i la inde­cent filo­so­fia econòmica dels “Chi­cago Boys” ana­ven lami­nant (en alguns àmbits ja esmi­co­lant) l’estat del benes­tar. Pros­se­guirà el mateix desi­deràtum de des­man­te­lla­ment del sec­tor públic després d’una trom­pada tan colos­sal, de mag­ni­tud gai­rebé còsmica, com l’actual pesta?

Vull creure que almenys haurà ser­vit per a sotra­gue­jar consciències. I que la mise­ra­ble men­ta­li­tat econòmica de les elits de Brus­sel·les, obce­ca­des en un estalvi sense atu­ra­dor i en malal­tis­ses línies roges de dèficit, siguin sen­si­bles (encara que només sigui pel seu propi bé) a les que seran agòniques deman­des popu­lars i que, és clar, no es mani­festi només, pel que fa al BCE, en gene­ro­si­tat impres­sora de diner sota desig­nis mera­ment mone­ta­ris­tes, sinó en una inde­fu­gi­ble reac­ti­vació de l’eco­no­mia pro­duc­tiva per sobre de l’espe­cu­la­tiva i sota l’impe­ra­tiu moral de la res­tau­ració de la soci­al­de­mocràcia. Tant de bo això no sigui només una vapo­rosa o febril mani­fes­tació onírica.