La riuada de l’endemà

La crisi actual s’empor­tarà com una riuada la classe política que no l’ha sabut ges­ti­o­nar. Mal­grat les enques­tes d’opinió gover­na­men­tal, hi ha enques­tes inde­pen­dents que ja indi­quen que la valo­ració nega­tiva de l’actu­ació del govern soci­al­co­mu­nista espa­nyol no és gaire bona. La per­sis­tent sobre­ac­tu­ació mili­ta­rista –amb con­fes­si­ons públi­ques increïbles dels coman­da­ments mili­tars– en les rodes de premsa ha mos­trat la pit­jor cara de l’esquerra espa­nyola. Que els comu­nis­tes tenen pre­di­lecció pels mili­tars és evi­dent, només cal veure els règims que admi­ren i que impo­sen la mili­ta­rit­zació de la vida pública.

Eugeni d’Ors va escriure sobre el cap­te­ni­ment de Mus­so­lini i va afir­mar que “per­ta­nyia a la cine­ma­to­gra­fia” per des­ta­car-ne el que tenia d’espec­ta­cle i de retòrica. Des de lla­vors només altres governs tota­li­ta­ris van imi­tar-lo. L’ines­pe­rat, doncs, ha estat l’espe­rit caser­nari dels soci­a­lis­tes d’ara i de molts colum­nis­tes i ter­tu­li­ans que, mal­grat ves­tir de civil, s’han lle­vat del llit al so de la música mili­tar. El pit­jor error que ha comès Sánchez és obli­dar la lle­tra d’aque­lla cançó anti­mi­li­ta­rista que can­tava Paco Ibáñez i que core­ja­ven els anti­fran­quis­tes. El relat gover­na­men­tal s’ha impreg­nat d’una sen­tor a mort que la presència dels tri­cor­nis ha incre­men­tat. Si a això hi ajun­tem els cons­tants can­vis de cri­teri de Pedro Sánchez, que men­tre un cap de set­mana es negava a pren­dre una mesura, a la set­mana següent l’havia de pren­dre tant sí com no, el futur d’aquest “govern pro­gres­sista” no és gaire espe­rançador.

No ha estat l’únic govern que s’ha equi­vo­cat. Diver­sos con­se­llers de la Gene­ra­li­tat tam­poc no van estar gens encer­tats en començar a notar-se els efec­tes de la pandèmia a Cata­lu­nya. Gai­rebé es car­re­guen la reacció, pot­ser ines­pe­rada, però a vista de tot­hom ha que­dat clar que encer­tada, del pre­si­dent Quim Torra, que de seguida va aten­dre les reco­ma­na­ci­ons dels viròlegs més pres­ti­gi­o­sos que té aquest país. Torra no té cap futur polític perquè l’amenaça d’inha­bi­li­tació és ben real i l’Estat l’exe­cu­tarà, ara amb més ràbia que mai. Pot­ser perquè li manca el càlcul que sem­pre con­di­ci­ona els polítics, Torra ha tin­gut una de les reac­ci­ons més polítiques que no s’havien vist fins avui. També pot ser –jo gai­rebé que ho asse­gu­ra­ria– que l’hagi tin­gut per la seva con­dició d’huma­nista, d’home de cul­tura i de pare de família amb diver­sos pro­ble­mes de salut a la llar fami­liar.

L’allau de peri­o­dis­tes supo­sa­da­ment inde­pen­dents que s’han abra­o­nat con­tra Torra demos­tra fins a quin punt els cou el con­trast entre un govern, el de la Gene­ra­li­tat, que amb totes les man­can­ces que es vul­gui (per començar la del desori sobre com comp­tar el nom­bre d’afec­tats per la Covid-19) ha demos­trat un tarannà democràtic i soli­dari (Torra no ha fallat a cap de les tro­ba­des telemàtiques amb els altres pre­si­dents autonòmics) que con­trasta amb la imatge auto­ritària i naci­o­na­lista d’un govern espa­nyol auto­pro­cla­mat pro­gres­sista.