Idealistes

Gràcies al títol que Fran­cesc Mon­tero va saber tro­bar per a una edició recent de papers pòstums de Josep Pla, una reflexió de l’escrip­tor ha fet for­tuna: “Res em fa il·lusió. Quan em par­len de la feli­ci­tat, la cur­si­le­ria de la paraula em fa reben­tar de riure. L’ideal con­sis­teix en fer-se totes les il·lusi­ons pos­si­bles i no creure en cap. Dece­be­dor, depri­ment, però ¿què hi voleu fer?” Són parau­les que des­til·len la visió escèptica de les coses d’aquest món que Pla no es va can­sar mai de pro­pa­gar. Fer-se il·lusi­ons i ser un incrèdul alhora és la para­doxa dels “escèptics mili­tants”. Dit d’altra manera: els incrèduls fan molta feina, sovint en fan més que els ide­a­lis­tes purs. Si dei­xem la feli­ci­tat i altres con­cep­tes vapo­ro­sos pels lli­bre d’auto­a­juda i pro­jec­tem la reflexió de Pla de l’esfera pri­vada a l’esfera pública, cons­ta­tem que l’habi­tual en la història del segle XX ha estat que els escèptics s’havien de car­re­gar el mort de ges­ti­o­nar el caos que havien creat... els ide­a­lis­tes. Les grans catàstro­fes del segle pas­sat sem­pre han por­tat pen­jada la llufa d’algun il·lumi­nat i de grans abs­trac­ci­ons aca­ba­des, inde­fec­ti­ble­ment, amb el sufix isme. La gran potència del segle, els EUA, va voler arre­glar tots els mals del pla­neta amb una bar­reja inqui­e­tant de bones inten­ci­ons i de capa­ci­tat des­truc­tiva, d’ingenuïtat i de bru­ta­li­tat. Patru­llant el món com un xèrif de poble, es van embar­ran­car al Viet­nam i en van haver de mar­xar amb la cua entre cames. Als Bal­cans, en canvi, van haver de fer feina subs­ti­tutòria dels països euro­peus per posar fi a aque­lla follia. El que és interes­sant és que les per­so­nes deci­si­ves per arri­bar a acords i orga­nit­zar reti­ra­des són els que més s’opo­sa­ven a les tàcti­ques bru­tals i les parau­les gran­di­loqüents. En la geo­política, com en la vida, mol­tes coses s’aguan­ten a còpia de man­te­nir il·lusi­ons sabent que ho són. La benemèrita Orga­nit­zació de Naci­ons Uni­des (l’ONU) n’és el cas para­digmàtic: segueix com­plint el seu paper històric de ser­vir per resol­dre els pro­ble­mes del món... i fra­cas­sar.