Intimitat

Ermi­tans, ere­mi­tes, gent que clama al desert i es tanca en ella mateixa, tenen com­petència. Aquest con­fi­na­ment forçat ens ha fet a tots ple­gats ermi­tans a casa nos­tra. Una reclusió forçosa, que, amb tan­tes set­ma­nes com fa que s’allarga, ens té ama­tents a l’evo­lució de les fases i de la mobi­li­tat afe­gida que puguin com­por­tar. Aquesta inti­mi­tat com­par­tida, aques­tes hores de família, és clar que poden haver tin­gut coses bones. Però tots els exces­sos fan mal. Hem edi­fi­cat un estil de vida en què el que és difícil és ser a casa. No hi som mai. I ens fem, entre la feina i les altres rela­ci­ons fora del nucli fami­liar, amis­tats i conei­xen­ces que ens enri­quei­xen i que donen altres visi­ons de la vida. Ja ho fem amb la cana­lla quan van a l’escola, i este­nen amb amics i ami­gues nexes i rela­ci­ons noves. Aquesta com­bi­nació entre distància i pro­xi­mi­tat, entre anar i tor­nar és el nos­tre batec habi­tual.

També és cert que aquest exer­cici d’inti­mi­tat de mesos es pot dur millor en segons qui­nes cases que en d’altres. Aque­lles que per raons d’espai més reduït o per les per­so­nes amb qui els toca con­viure poden haver patit. El cas de la violència de gènere que no ha ces­sat durant el con­fi­na­ment fa que alguna d’aques­tes cases hagi seguit sent un infern, una trampa mor­tal per a algu­nes dones. La distància en aquests casos és una neces­si­tat vital. I ara se’ns reclama que la seguim man­te­nint, acom­pa­nyada de les mas­ca­re­tes i el ren­tat de mans. Tant com soc de tocar i d’abraçar. De neces­si­tar el tacte, el con­tacte. De notar les pells i la ten­dresa. La telemàtica ja ens acosta, però ja es veu que, per exem­ple, l’ense­nyança pre­sen­cial trenca la desi­gual­tat, i que la lli­ber­tat d’entrar i sor­tir de casa acaba sent el millor reforç de tota mena de vin­cles. Sem­pre em fixo en Clau­dio Magris quan diu que la fron­tera més difícil de cre­uar és la que hi ha a casa entre una habi­tació i una altra. Cre­uar un envà.