Dat i beneït

Es tracta d'una sen­sació per­so­nal, que pot ajus­tar-se a la rea­li­tat o no tenir-hi res a veure abso­lu­ta­ment, i no em puc estar de mani­fes­tar-la. Les elec­ci­ons a la pre­sidència del FC Bar­ce­lona les ha gua­nyat, amb un marge que no deixa la més mínima escletxa al dubte, el senyor Rosell. Hi havia uns altres tres can­di­dats, però, a l'hora d'anar a votar els socis del club, ha estat com si no hi fos­sin. La sen­sació per­so­nal és aquesta: estava deci­dit que San­dro Rosell fos el nou pre­si­dent del Barça, i tot s'ha mogut en aital sen­tit, con­trin­cants inclo­sos. D'entrada, han donat una imatge incom­pa­ti­ble amb el càrrec al qual, supo­sa­da­ment, aspi­ra­ven. Ni un bri de carisma, ni un gest de mínima auto­ri­tat, ni un esbós de pro­jecte engres­ca­dor. Només han inci­dit, i coin­ci­dit, en la des­qua­li­fi­cació sis­temàtica del can­di­dat Rosell, a tro­bar-li defec­tes, a par­lar d'estra­nyes rela­ci­ons i a insi­nuar algun negoci obs­cur al Matto Grosso. Torno a dir que es tracta d'una sen­sació per­so­nal, fruit de les coses que he lle­git i dels debats tele­vi­sius que he mirat per sobre (amb tres minuts n'hi havia ben bé prou). Ah, i que tot­hom s'hagi posat d'acord, després de l'escru­tini, que la victòria del senyor Rosell estava can­tada. Per tant, penso que pen­sar que els altres tres en discòrdia juga­ven a fer-lo gua­nya­dor, no té res de foras­se­nyat: com més mirem d'embru­tir-lo, millor se'n sor­tirà. Una altra cosa és, o serà, San­dro Rosell exer­cint la pre­sidència blau­grana. En aquest aspecte, no tinc cap mena de sen­sació, estic total­ment en blanc, no hi ha res que em faci pre­veure, augu­rar o pre­dir quina serà la seva tra­jectòria al cap­da­vant del club. Tam­poc no és que em pre­o­cupi gaire no saber-ho. Només m'ha cri­dat l'atenció el ball de bas­tons argu­men­tal dels con­ten­dents, el tri­om­fa­dor inclòs; he tro­bat a fal­tar la trem­pera dels mítings, l'oratòria vibrant, la mímica àulica que demana qual­se­vol esde­ve­ni­ment que se cele­bri cara a la gale­ria amb el propòsit de seduir-la. Ah, i també he tro­bat a fal­tar la trem­pera que fins ara ens comu­ni­cava l'equip de bàsquet. Ai, las!