La vaca Lola

Hi havia una vegada un expe­di­ent acadèmic que feia riure: vuit excel·lents, un parell de nota­bles i un satis­fac­tori de gimnàs (dic gimnàs amb tota la sorna del món). Un bon dia, en plena classe a la pista, la mes­tra va donar una estona de lleure als nens i a les nenes. Men­tre ella par­lava amb un gru­pet reduït, un d’ells, el nos­tre pro­ta­go­nista, va anar a l’altra punta del pati i, pres de l’espon­taneïtat, va can­tar una cançó infan­til titu­lada La vaca Lola. La pro­fes­sora, amb una oïda biònica i força dosi de para­noia, va des­plaçar-se de punta a punta de la pista per expul­sar l’alumne, car­dar-li crits i dir-li que a ella no la insul­tava ningú i menys un mar­rec pre­a­do­les­cent. L’alumne, amb cara de pal, no ente­nia res i li ho va fer saber. La dona, airada i ver­me­lla com un pebrot, va esco­pir-li que ella no era cap vaca. Sí, senyors, par­lem d’una adulta que s’encar­rega de donar mes­tratge a cri­a­tu­res. El malentès va supo­sar quasi un sus­pens al pri­mer tri­mes­tre. Però no, li va posar un satis­fac­tori (un cinc pelat). Al segon tri­mes­tre, el noi no va badar boca a les clas­ses de gimnàs. Mal­grat això, el satis­fac­tori va tor­nar a sor­tir a les notes, com un forat negre. I arribà la pandèmia i el con­fi­na­ment. El noi, amb ganes d’aban­do­nar aque­lla taca, va fer tots i cadas­cun dels tre­balls que la simpàtica mes­tra de gimnàs va dema­nar. De fet, va ser un dels pocs que els va pre­sen­tar. El dia que va anar a reco­llir les notes finals, el satis­fac­tori con­ti­nu­ava allà, ridícul, ver­gonyós, injust. Qua­li­fi­car un alumne amb argu­ments zero acadèmics té un nom, però vostès ja fa línies que l’han ende­vi­nat. Ah, per cert! La mes­tra no és cap vaca, no sol fer muuuuu, ni es diu Lola. El que està, com dirien a ses Illes, és una mica loca. No vull ni ima­gi­nar què pas­sarà quan un alumne canti Ton­ta­gi­lipó d’Ojete Calor...