La boleta impossible de trobar

En aquest món, i com es pot com­pro­var relle­gint la Història, les grans esta­fes que han reei­xit tenen certs trets en comú: es fan davant de tot­hom, basen part de la seva efec­ti­vi­tat en la ins­tru­men­ta­lit­zació de la por, gene­ren un relat que sem­bla veraç, i tot allò que dis­sen­teix de la versió ofi­cial s’eti­queta com a cons­pi­ra­noia. En el fons, les men­ti­des que més fun­ci­o­nen són les més sim­ples. Estruc­tu­ral­ment recor­den el “joc de la boleta”: un mes­tre de cerimònies dis­treu el babau de torn pre­gun­tant-li on hi ha la boleta que s’amaga sota un dels tres gots opacs que mou a gran velo­ci­tat. La per­sona enga­nyada no ho per­cep, però tot ha estat pre­pa­rat mil·limètri­ca­ment: al seu entorn hi ha tot de des­co­ne­guts que exer­cei­xen una certa pressió de grup, sigui ani­mant-la o sigui dient en veu alta on cre­uen que hi ha la pèrfida esfera; l’incaut s’ha sumat al joc perquè abans algú ho ha fet (el ganxo) i s’ha empor­tat un bon feix de bit­llets; el juga­dor està tan con­cen­trat en el joc que no veu com hi ha estratègica­ment col·loca­des altres per­so­nes pres­tes a fer des­man­te­llar la parada si són des­co­ber­tes. Al dar­rere del que només es veu, un tri­ler i tres gotets, hi ha tot un sis­tema per­fec­ta­ment orga­nit­zat.

DES DE FA UNS MESOS, vivim en una per­ma­nent dis­to­pia, on el que vivim, veiem, lle­gim i escol­tem no és total­ment cohe­rent, però públi­ca­ment gai­rebé ningú ho qüesti­ona, i qui ho fa és rebut­jat per una majo­ria abso­lu­ta­ment acrítica. Ara bé, acce­dir al pen­sa­ment crític és tan fàcil com pre­gun­tar i exi­gir res­pos­tes. Aques­tes són, des del meu punt de vista, algu­nes de les pre­gun­tes que cal fer res­pecte del coro­na­vi­rus i a les quals no he tro­bat res­posta enlloc: Què és un “rebrot”? Aug­men­ten els “rebrots” perquè ara es fan més pro­ves que abans? Les pro­ves es fan a per­so­nes que ja han pas­sat el virus o a d’altres? Perquè, si es fan a per­so­nes que no havien estat diagnos­ti­ca­des, el que tenim són nous diagnòstics, no? Un “rebrot” no seria la rein­fecció de per­so­nes dona­des d’alta? Si hi ha més per­so­nes que s’ha detec­tat que estan con­ta­gi­a­des però el nom­bre de morts no aug­menta pro­por­ci­o­nal­ment a com ho feia abans (ràtio detec­tats/en trac­ta­ment/morts), això deu voler dir que la malal­tia no és tan mor­tal com es pen­sava i, per tant, l’única manera de saber exac­ta­ment l’índex de mor­ta­li­tat de la Covid-19 és diagnos­ti­car a tot­hom, o no?

Seguim: si els tests ràpids s’ha demos­trat que donen molts fal­sos posi­tius, per què es con­ti­nuen fent? Les pro­ves PCR són real­ment fia­bles o ho són les serològiques? I si ho són més aques­tes, per què no se’n fan? El virus es trans­met per l’aire, sí o no? Si el virus pot acce­dir al nos­tre cos per les muco­ses dels ulls, per què només ens hem de tapar la boca i el nas? Per què una per­sona no pot anar sola pel mig de la ciu­tat si no hi ha ningú i en canvi ens pot pas­sar pel cos­tat un ciclista o una per­sona cor­rent que res­pira més fort i, per tant, deixa anar més agents infec­ci­o­sos i a més distància? Per què s’eti­queta els morts de coro­na­vi­rus amb un grau de trans­missió que impe­deix als foren­ses fer les autòpsies que ens per­me­trien saber millor quins òrgans afecta el virus? Per què els mit­jans no expli­quen que el pro­blema real del virus és la con­cen­tració de la càrrega viral? Per què no es fa públic aquest any quan­tes per­so­nes moren de malal­ties esta­ci­o­nals com la grip o la pneumònia? Per què les xifres de con­ta­gis i morts de coro­na­vi­rus no es com­pa­ren amb les xifres pròpies d’altres malal­ties infec­ci­o­ses comu­nes? Per què no es dis­tin­geix entre els morts per Covid-19 i els morts amb Covid-19?, el matís és impor­tant... Per què no hi ha xifres de la situ­ació a Madrid? Per què TV3 dedica una part extensa d’un tele­notícies a par­lar de “rebrots” i tot seguit enca­dena una infor­mació sobre que no hi haurà prou vacu­nes per a tot­hom? Per què jut­ges, poli­cies i mili­tars pre­nen deci­si­ons que per­to­quen a les auto­ri­tats sanitàries? Per què...?

El nom­bre de pre­gun­tes sense res­posta és tan alt que és una autèntica fri­vo­li­tat periodística no fer-ne cap. Fri­vo­li­tat o mala praxi, o..., i aquí cadascú que pensi el que vul­gui. El que també és inqui­e­tant, des del meu punt de vista, és que no es dedi­qui ni un minut a par­lar del tsu­nami econòmic que s’acosta ni s’acti­vin ja ara meca­nis­mes per pre­veure una res­posta ràpida al seu impacte. Ah, per cert, ja sabeu on és la boleta...?