Pressa per oblidar

Aquesta és la meva última mirada de reüll de la tem­po­rada. Si res ho estronca, ens retro­ba­rem al setem­bre. M’havia pro­po­sat fer un comiat ago­sa­ra­da­ment entu­si­asta, con­vi­dant els lec­tors a diluir neguits en algu­nes de les expo­si­ci­ons que amb tant esforç, des­a­fi­ant tants con­tra­temps, han acon­se­guit obrir els museus. Volia evi­tar recórrer a l’eslògan que ha alçat el món cul­tu­ral, La cul­tura és segura, perquè, tot i la noble i justa ràbia que conté, esquiva allò que real­ment tro­bem en els espais de cul­tura: els miralls de les nos­tres pors, dub­tes, perills i fra­gi­li­tats. Per això són neces­sa­ris: per reconèixer-nos-hi. Són altres els que s’entes­ten a fal­se­jar-nos el que som. Volia tan­car el curs amb una escrip­tura posi­tiva, mal­grat tot. La cre­mor d’ànima m’ho impe­deix. No hem sigut capaços de parar-nos a pen­sar en el que ha pas­sat. Con­ti­nuem sense escol­tar el que un petit grup de ments visionàries adver­tei­xen que con­ti­nuarà pas­sant, i més gros i tot, si no fem res per can­viar la nos­tra manera de viure, que és també la de tre­ba­llar, la de men­jar o la de rela­ci­o­nar-nos. Tenim pressa per obli­dar. Pressa perquè tot torni a ser com abans. L’abans que ens ha dut a aquest ara. No sé en quina fase de con­fi­na­ment esta­rem les pròximes set­ma­nes, però sí que recloure’s en la cul­tura serà l’opció més radi­cal per des­per­tar-nos d’aquesta som­nolència acrítica.