Trencar el cicle

“Després de veure els cam­pi­ons del ridícul tra­ient lla-

ços a Ale­lla, després de veure uns paios ves­tits del Ku Klux Klan de rebai­xes de super­mer­cat nete­jant a la Bis­bal, després de veure el par­tit taronja dels enfa­dats mani­pu­lant-ho tot; i després de veure que són tan bur­ros per, en una mani­fes­tació con­tra una agressió, agre­dir, ho han acon­se­guit: m’he ins­crit a l’Onze de Setem­bre, i això que ja n’estic can­sat, de Dia­des històriques. M’hi he ins­crit perquè estic tip de veure piròmans que estan a l’avant­guarda de la con­fron­tació. Perquè als nostàlgics del fran­quisme no se’ls ha de fer cas. Perquè no és el mateix fer que des­fer ni cons­truir que tirar a terra. Perquè vull República. Perquè no vull pre­sos polítics. Perquè no vull ser com ells.” Aquest és el con­tin­gut d’un Apunt publi­cat en aquest mateix diari per un ser­vi­dor fa dos anys, sota el títol “Perquè no vull ser com ells”. Repas­sant-lo, un podria pen­sar que en aquests 24 mesos les coses hau­rien can­viat. Però no ha estat així, sinó que han anat a pit­jor des del punt de vista de les lli­ber­tats i de la política. Fa dos anys estàvem més units, amb el sen­ti­ment col·lec­tiu d’indig­nació pels pre­sos. Ara la soci­e­tat sem­bla haver-ho nor­ma­lit­zat, accep­tat. I men­tres­tant hi ha uns par­tits inde­pen­den­tis­tes desu­nits que l’única cosa que han acon­se­guit és desin­flar la il·lusió dels ciu­ta­dans. Uns poders fàctics a Madrid que no només han con­dem­nat els pre­sos polítics, sinó que han demos­trat que la justícia en aquest país és mal·lea­ble depe­nent de qui ets. I un pre­si­dent esta­tal que l’única cosa que té són bones parau­les però no actua i és prou hàbil perquè tot sigui culpa de l’altre. El més trist és que segu­ra­ment l’agost del 2022 esta­rem dient que les coses encara estan pit­jor que el 2020. Perquè els poders espa­nyols han demos­trat ser molt forts. Han demos­trat que per sufo­car la rebel·lió de la inde­pendència tot s’hi val, s’emmas­cari com es vul­gui. I pro­ba­ble­ment ells tenen la pae­lla pel mànec. Però de nosal­tres depèn no ser com ells.