Velocitat

Sem­bla que la pandèmia ha desac­ce­le­rat la vida. La gent pot­ser ja no té tanta pressa ni ganes de veure món. Tots estem apre­nent a veure el que tenim a davant del nas, cosa més àrdua i com­pli­cada que no pas veure cate­drals gòtiques acom­pa­nyats d’un guia amunt i avall. La velo­ci­tat sem­pre ha estat lli­gada a deli­ris futu­ris­tes, però ara, amb la forçada len­ti­tud del pre­sent, ja n’hi ha molts que s’hi con­for­men. Aquell home tan paci­ent i tos­sut, en Gandhi, ho tenia clar: s’ha d’anar molt amb compte amb la pressa perquè, quan es va en la direcció errònia, la velo­ci­tat és irre­lle­vant. És una afir­mació que no té retop. Vol­dria pen­sar que en la cosa del “procés” català els que pro­me­tien inde­pendències en qua­tre dies hau­ran relle­git Gandhi. Ni que sigui perquè ell sí que va acon­se­guir la inde­pendència (amb mol­tes com­pli­ca­ci­ons poste­ri­ors) de l’Índia, tot i que al davant tenia el poder colo­nial més potent del moment. Aquell home conei­xia els angle­sos, havia estat edu­cat a l’anglesa, i sabia com se’ls havia de mare­jar. Sense pressa. Per mesu­rar la velo­ci­tat necessària s’ha de tenir molt en compte la mag­ni­tud de l’objec­tiu. Devem al col·lega d’aquest diari, l’amic Josep Valls, la trans­cripció del que en podríem dir el Josep Pla oral. Els seus reculls de la veu con­ver­sa­dora (o els monòlegs) dels dar­rers anys de la vida de l’home de Llo­friu són un com­ple­ment impa­ga­ble de la seva obra. Valls anota els únics moments en què Josep Pla anava a tota pas­ti­lla. Sem­bla que Pla ho deia amb aques­tes parau­les: “Quan em dema­nen on vaig tan cre­mat els dic: «On vol que vagi? A fer el pipí número 14 del dia!»” A cer­tes edats, no és la història sinó la pròstata el que obliga a acce­le­ra­ci­ons ines­pe­ra­des.