Senyora presidenta

Aquest estiu es com­me­mora als Estats Units una efemèride que, de fet, és una fita uni­ver­sal pel que va supo­sar. Em refe­reixo al cen­te­nari del dret a vot de les dones. La lluita pel vot va supo­sar una de les mani­fes­ta­ci­ons més sig­ni­fi­ca­ti­ves dels movi­ments femi­nis­tes que van con­duir les dones tant d’Europa com d’Amèrica del Nord a orga­nit­zar-se per asso­lir l’eman­ci­pació del seu gènere des de mit­jan segle XIX. I ho van fer a través de la petició del dret al sufragi femení. Per a totes elles, no només es trac­tava d’acon­se­guir el dret a vot, sinó també de bata­llar per la igual­tat jurídica i pel dret a l’edu­cació, al tre­ball i a l’admi­nis­tració dels seus pro­pis béns. Entre el juliol i l’agost de 1920. I aquests dies en aquell país que tot­hom mira, repassa, cri­tica, admira, s’hi emmi­ra­lla o en recela més que de la vacuna del coro­na­vi­rus, de les fake news con­tra Trump o dels abu­sos con­tra la població negra, se n’ha par­lat més que mai, d’aquesta efemèride. I ha sigut a propòsit d’una dona, Kamala Har­ris. És l’exfis­cal gene­ral de Califòrnia que ha estat desig­nada com a número dos del tiquet pre­si­den­cial demòcrata per a les elec­ci­ons d’aquest novem­bre que ve. Que el can­di­dat demòcrata a la Casa Blanca, Joe Biden, hagi con­fiat la vice­pre­sidència, el seu braç dret, en la figura d’una dona i afro­a­me­ri­cana és un gest que vol dir molt. Biden, que va ser el vice­pre­si­dent de Barack Obama, el pri­mer pre­si­dent negre dels Estats Units, obre ara la porta perquè les dones tor­nin a fer història en aquell país perquè en poc temps veiem com a la sala oval s’hi asseu la senyora pre­si­denta.