La Santa Mare, perplexa

Un amic capellà que ja té una edat pro­vecta (del llatí pro­vec­tus,-a,-um, par­ti­cipi de pro­ve­here, trans­por­tar, dur enda­vant) em diu que la política econòmica, la informàtica i la genètica són els tres grans dimo­nis, els tres grans poders del món actual que inco­mo­den, i molt, l’Església catòlica. Hi ha una gran con­tra­dicció quant a política econòmica: fer calés i tri­om­far per sobre de tot està en con­tra­dicció fla­grant amb el mis­satge evangèlic. Però l’Església no sap què fer, perquè depèn del diner i de l’ajuda dels pode­ro­sos, i no gosa moles­tar-los massa. Fa alguns anys, Josep Pla va dir a Sofia, ales­ho­res prin­cesa de les Espa­nyes, que la moneda era més impor­tant que la religió i la família. La senyora només rigué, com si no ho volgués enten­dre. Però la prin­cesa con­ver­tida després en reina (i final­ment no se sap ben bé en què), prou que ho deu enten­dre ara, no?

L’altre dimoni és el món de la informàtica, que resulta del tot incon­tro­la­ble. L’Església no pot evi­tar que inter­net sigui una font cons­tant i pro­gres­siva de descrèdit per a ella mateixa i, per exem­ple, qual­se­vol inter­nauta pot obte­nir a l’ins­tant la llista dels bis­bes pede­ras­tes de tot el món, amb noms i cognoms. Les cam­pa­nyes de l’Església per atu­rar aquesta onada de descrèdit resul­ten ridícules i sovint con­tra­pro­du­ents. No sap com moure’s en aquest món de les notícies a l’ins­tant, de la infor­mació ràpida i uni­ver­sal.

I la ter­cera plaga, la qüestió genètica, és el roc més gros i can­te­llut de la sabata. L’Església vol tenir raó en això, però no la sap defen­sar ni, molt menys, ven­dre-la. Fa poc, en una sobre­taula d’amics, parlàvem dels mals rot­llos del món modern amb la Santa Mare, i la cosa derivà cap a la infal·libi­li­tat del Papa, negada pels con­ter­tu­li­ans. En canvi, trobo que aquest dogma és pot­ser el més modest de tots. No sé si estic obli­gat a creure en la infal·libi­li­tat del Papa de Roma, però segur que cap Papa en bon seny pot creure’s infal·lible. En tot cas no seria res, com­pa­rada amb la infal·libi­li­tat dels nos­tres polítics, jut­ges, homes del temps, etc.

De la qüestió genètica, com que soc de lle­tres, per­me­tin-me una bou­tade. Ara, amb una sim­ple eco­gra­fia se sap, abans de néixer, si serà nen o nena. Molta infor­mació, gran conei­xe­ment, altíssima ciència… però per saber si serà anglès o francès caldrà espe­rar que comenci a par­lar.