Una olivera

Demano hora per entre­vis­tar un escrip­tor que, per damunt de l’even­tu­a­li­tat que escriu, és també un amic, i em res­pon amb modèstia que pro­cu­rarà no ata­ba­lar-me gaire perquè un lli­bre, diu, no és sinó un reflex de “les pas­si­ons inútils” a què es lliu­ren gent impro­duc­tiva com ara ell. Em fa riure el tre­men­disme amb què rebaixa els seus menes­ters, però un cop hem con­cer­tat la cita hi rumio, jo també. A qui l’importa, tot això que fem? La suma dels lli­bres que hàgim lle­git no aporta més conei­xe­ment sobre el món que un vell àlbum de records, on la vista ten­deix a repo­sar sobre les matei­xes imat­ges, no sem­pre les més col­pi­do­res o sor­pre­nents, sinó les que van dei­xar empremta sense esforç, quasi a pesar nos­tre, com les cuques que han pre­ser­vat la bonior dels estius de Julià Gui­lla­mon. La lite­ra­tura pot­ser té la lleu­ge­resa tenaç d’un insecte. Valentín Roma escriu a Die­ci­nu­eve apa­go­nes y un des­te­llo que, en un dels bom­bar­de­jos sobre Sara­jevo, hi va haver al final una brevíssima remor de fulles de taron­ger en un jardí pro­per, i el capo­ral serbi encar­re­gat de redac­tar l’informe va haver de fer front al dubte de com repre­sen­tar, dins el llen­guatge de guerra, aque­lla tre­mo­lor, aque­lla poètica indi­ferència dels arbres. Beneïts taron­gers. Aquest estiu tan enra­rit, m’he acos­tu­mat a reco­llir-me sota una oli­vera del Marokko, un cafè davant de mar. Les fulles són tan peti­tes, que només fa falta un airet lleu­ger perquè mira­lle­gin com cuques de llum damunt la taula. La pri­mera vegada m’hi vaig estar sola, men­tre els altres eren a la platja, però després hi he anat por­tant, una a una, per­so­nes que estimo. El nos­tre hort de Get­se­maní. L’altre dia em va caure una de les fulles vora la tassa. Va venir com una taca de men­tol des­fent-se en un tira­buixó. Era d’un tacte dur, d’un verd fosc enros­sit a la punta, com si algú hi hagués escor­re­gut una gota d’oli amb el dit.