Sense gravetat

Neces­sito paten­tar amb urgència l’esca­pada física o men­tal al més enllà. Qual­se­vol càpsula des­ti­nada a la fugida seria ben­vin­guda en aquest món espec­ta­cu­lar en decadència que se’ns empassa a mar­xes forçades. Les per­so­nes que sem­blen estar de tor­nada de tot em gene­ren certa tris­tor pel tea­tret que des­til·len i per la manca d’ener­gia en què s’arre­bos­sen. Sento ver­go­nya davant les mit­ges tin­tes, l’arrogància ano­dina, el pate­tisme de la men­tida i la malícia de qui juga amb les emo­ci­ons ali­e­nes. No vull per­dre l’entu­si­asme, la passió per alguna cosa, la que sigui. Un interès solar que m’activi el color i m’allu­nyi del gai­rebé. La dis­po­sició a saber, a conèixer, a voler més, a ser com el sas­tre francès que va creure que podria volar. Però sem­bla que, ara com ara, aquest món se’ns fa petit, medi­o­cre, avor­rit i inse­gur als qui fre­tu­rem més i abo­mi­nem la insubs­tan­ci­a­li­tat. Mirat­ges fugaços, deli­ris pun­tu­als i auto­com­pla­en­ces escas­ses que no aca­ben de satis­fer-nos. Vull un món sense gra­ve­tat que em cap­turi i m’ajudi a tro­bar la nansa del des­co­ne­gut. Vull no haver de dei­xar el sopar a mit­ges, amb l’estómac regi­rat, men­tre miro el tele­notícies. Vull ena­mo­rar-me com una fan de qui em doni la gana i no de qui s’ena­mora de mi. Vull poder des­co­brir per què piques qua­tre cops la mateixa nota del piano abans de començar a tocar una cançó. Em cal la con­tem­plació de la casa blava, el silenci del bosc, la soli­tud de l’estudi i la sin­ce­ri­tat d’una platja infi­nita del sud. Només així sabré cons­truir el meu propi Apo­llo 11 con­ser­vant l’amor a l’amor, l’ansiolític del Meta­pop i la teva mà por­tant-me a París cada nit de foc. Detesto la rima i hi he cai­gut de qua­tre potes. No m’ho tin­gueu en compte: la idea clau d’aques­tes línies és la impres­cin­di­ble cre­ació d’un uni­vers sense gra­ve­tat. En tots els sen­tits.