Protestar

Ara que ja han pas­sat uns dies de les pseu­do­ma­ni­fes­ta­ci­ons a propòsit de l’Onze de setem­bre, trobo que hauríem de par­lar de com s’han de fer les mani­fes­ta­ci­ons per recla­mar, pro­tes­tar, rei­vin­di­car, al cap­da­vall: per exer­cir un dret que com a ciu­ta­dans tenim però que amb la pandèmia encara ha que­dat més reta­llat. Ja entenc que no hi poden haver aglo­me­ra­ci­ons. Em sem­bla molt encer­tat limi­tar-ho i res­trin­gir-ho. Però d’aquí a eli­mi­nar-ho o, com alguns vol­drien, pro­hi­bir-ho, direc­ta­ment, no ho veig. I ho dic pre­ci­sa­ment pen­sant en la salut democràtica del país, que ja és prou dolenta. Hem de poder sor­tir a mani­fes­tar-nos sem­pre que es garan­tei­xin i es res­pec­tin les mesu­res de segu­re­tat sanitàries, però l’exer­cici fona­men­tal del dret a expres­sar una opinió en con­tra d’una decisió que con­si­de­rem injusta, l’hem de poder dur a terme. O és que també dimi­ti­rem d’aquest dret, que es va acon­se­guir que es res­pectés després d’anys de lluita? Ho dic sobre­tot pen­sant en què pot pas­sar si la justícia espa­nyola –com és de pre­veure– acaba inha­bi­li­tant el pre­si­dent Torra. Com s’hau­ran de fer els con­cen­tra­ci­ons i mani­fes­ta­ci­ons per rebut­jar la ingerència dels tri­bu­nals espa­nyols en la vida política cata­lana? No es podran fer? Hem de callar i aca­tar? Tot i que por­tem morrió, el por­tem per qüesti­ons sanitàries, hem de poder tro­bar la manera de fer-nos sen­tir, aquí i a fora, per con­ti­nuar denun­ci­ant i pro­tes­tant davant les injustícies que es con­ti­nuen come­tent. I en temps d’emergència sanitària fa l’efecte que se’n fan més perquè que­den dis­si­mu­la­des o jus­ti­fi­ca­des per la pandèmia. Em sem­bla que ha arri­bat l’hora de pro­tes­tar.