Vorejar el virus

Quan ens vam haver de tan­car, fa més de quinze dies, encara hi havia món a fora. Havia començat a esten­dre’s el fred però apro­fitàvem qual­se­vol mica de sol per fer un cafè a la ter­rassa, veure gent, par­lar-hi, pla­ni­fi­car coses. Res d’això ja no sem­bla pos­si­ble, i sor­tir de nou al car­rer deixa la mateixa impressió que haver arri­bat tard a una festa pot­ser no gaire bri­llant, però de la qual ja només queda la taula des­pa­rada i la som­nolència als ulls dels que hi tro­bem res­sa­gats. Hi ha un món, encara, però no és aquell que havíem cone­gut, és un altre d’esmorteït, inti­mi­dant, atra­pat en una pro­vi­si­o­na­li­tat exas­pe­rant de la qual no s’entre­veu la fi i que s’enco­mana fins i tot a l’aire, que retro­bem d’un fred menys viu, pot­ser sufo­cant i tot. Tant que havíem espe­rat aquest moment, tor­nar a la vida de fora, repren­dre les rela­ci­ons, dei­xar de ser uns empes­tats obli­gats a recloure’s pel bé dels altres, dels que encara estan sans, i, en canvi, tro­bar això: la malal­tia per­tot, adhe­rida a les mas­ca­re­tes, en l’aversió a tocar-se ni que sigui sense voler, en l’amenaça de tan­car-ho tot, de pro­hi­bir-ho tot, de mesu­rar-nos amb la por a pals de cec. Fa poc que hem reprès el con­tacte i ja ens hem ado­nat que la notícia més fas­ci­nant ara som nosal­tres, els con­fi­nats, els que por­tem la primícia d’aquell món altre on ens hem abis­mat. Com és, el mal? Quins símpto­mes té? T’han hagut d’ingres­sar? No sabem gaire què dir. Com que no hem estat greus, per sort, ens ser­vim de noci­ons roba­des als refre­dats perquè no exis­teix encara un llen­guatge que des­cri­gui la sin­gu­la­ri­tat d’aquest virus. Con­gestió, capar­rassa, febreta, un cap-rodo per­sis­tent... Molts ens escol­ten quasi dece­buts. Enu­me­rem senyals en cer­cle, però no arri­bem a tocar cap cen­tre, ni tan sols quan recor­dem l’alte­ració del gust, aque­lla sen­sació fer­ru­gi­nosa a la boca. Sí, aquí pot­ser ens acos­tem a alguna vora: la ina­petència de tot.