L’art que el poder utilitza

“El Con­sell de Minis­tres no és lloc per al meu qua­dre”, es quei­xava Miquel Bar­celó en una entre­vista a El País refe­rint-se a una pin­tura que aquests dies no parem de veure als mit­jans a l’esquena del pre­si­dent Sánchez. L’obra és de la col·lecció del museu Reina Sofía, on el pin­tor vol que torni per dei­xar de ser un “deco­rat” al ser­vei dels polítics. És bo que els artis­tes es rebel·lin con­tra la ins­tru­men­ta­lit­zació par­ti­dista de l’art. Els cants de sirena del poder són molt temp­ta­dors per fer car­rera. I no dei­xar-se tena­llar pels seus propòsits no sol sor­tir gra­tis. Pocs, però n’hi ha que no cedei­xen ni un mil·límetre. Penso en el Fer­ran Gar­cia Sevi­lla que va enviar una carta bri­llant al direc­tor del Reina Sofía en què rebut­java la invi­tació de par­ti­ci­par en una expo­sició d’home­natge a la Cons­ti­tució. El mateix artista va entrar al Macba i va posar uns adhe­sius amb la paraula “lli­ber­tat” en una obra seva de la col·lecció del museu. Gar­cia Sevi­lla va apel·lar al “dret moral” dels artis­tes a modi­fi­car el seu tre­ball quan qui el pos­se­eix en pot fer un ús frau­du­lent o pot neu­tra­lit­zar els mis­sat­ges que emet (cosa que fan habi­tu­al­ment els museus). Fa poc el vaig visi­tar al seu estudi i em va ense­nyar les grans (en tots els sen­tits) pin­tu­res que està cre­ant, cops de puny direc­tes a l’estómac de la cor­recció política. No les veig enga­la­nant un saló de La Mon­cloa, no.