Ens tornen la visita

Al moll d’Argui­neguín cen­te­nars d’immi­grants, retin­guts en con­di­ci­ons deplo­ra­bles, man­te­nen l’espe­rança d’un futur men­tre alguns fami­li­ars els bus­quen amb l’espe­rança també que no els hagi engo­lit l’aigua. Són joves, forts, edu­cats, fan falta als seus països... però se’n van o se’ls enduen, tant se val: no hi ha efecte crida sense efecte expulsió. A l’altre cos­tat del mar, al port de Tefess, de Kayar, a tots els pobles de la costa sene­ga­lesa, la des­es­pe­ració empeny les peti­tes embar­ca­ci­ons que ja no por­ten peix a casa perquè unes 300 immen­ses naus amb ban­dera inter­na­ci­o­nal els fan la com­petència i asfi­xien una indústria arte­sa­nal que donava feina a 600.000 per­so­nes. La des­es­pe­ració empeny, sí, cap a l’exili, cap a Canàries, la ruta més peri­llosa. No gaire lluny, a quasi dues milles de Dakar, hi ha l’illa de Gorée, patri­moni de la huma­ni­tat, on els turis­tes –ara absents per la Covid– solen entrar en un edi­fici pin­tat de rosa que des del pas­sat ens ajuda a enten­dre el pre­sent: és la Casa dels Esclaus, símbol del tràfic de 15 mili­ons d’afri­cans que entre els segles XV i XIX van ser cap­tu­rats, trans­por­tats i explo­tats a les plan­ta­ci­ons i les mines dels impe­ris ame­ri­cans i que van con­tri­buir al procés de desen­vo­lu­pa­ment capi­ta­lista men­tre el seu con­ti­nent era devas­tat. La pri­mera mun­di­a­lit­zació de la història, un geno­cidi. De Gorée a Argui­ne­guin –en repre­sen­tació d’una rea­li­tat molt més àmplia– hi ha un nexe: ens tor­nen la visita. I ho fan perquè un 80% de la població viu en la pobresa, perquè con­ti­nua la depre­dació de recur­sos, perquè no hi veuen futur.