Carulla

No vaig conèixer per­so­nal­ment la Mont­ser­rat Caru­lla fins aquell emo­ci­o­nant i a la vegada trist i dece­be­dor 27 d’octu­bre del 2017. Ens van asseure de cos­tat al Par­la­ment, con­vi­da­des per poder escol­tar en directe l’apro­vació de la pro­posta de reso­lució que regula la República Cata­lana, que hau­ria d’haver permès a Cata­lu­nya d’esde­ve­nir un estat inde­pen­dent. Mai obli­daré la veu lleu­ge­ra­ment entre­ta­llada de la pre­si­denta del Par­la­ment, quan lle­gia la decla­ració votada pels nos­tres repre­sen­tants adreçada al poble de Cata­lu­nya i a tots els pobles del món, tal com declara solem­ne­ment la pro­posta de reso­lució. Va ser en aquell moment quan la Mont­ser­rat Caru­lla, sense conèixer-me de res, em va aga­far amb força el braç i em va dir amb llàgri­mes als ulls “ara ja em puc morir, ens en sor­ti­rem i tin­drem el país que ens merei­xem”.

I tot just al cap d’una hora ja sabem el que va pas­sar. El Senat espa­nyol va apro­var l’apli­cació de l’arti­cle 155 de la Cons­ti­tució i Mari­ano Rajoy va anun­ciar la sus­pensió de l’auto­go­vern, la des­ti­tució del pre­si­dent Puig­de­mont així com el de tot el seu govern i la dis­so­lució del Par­la­ment democràtica­ment ele­git. És a dir, que en un tres i no res va enviar a la pape­rera els nos­tres vots per con­vo­car unes noves elec­ci­ons regi­o­nals i veure si aquest cop l’uni­o­nisme tenia més sort. No la va tenir, però com passa sem­pre quan l’auto­ri­ta­risme surt de l’armari, a banda d’enviar vots a la pape­rera també va enviar per­so­nes a la presó i a l’exili. I encara hi són.

Hem enter­rat la Mont­ser­rat Caru­lla, he enter­rat la meva mare i la Remei, dece­bu­des. Elles van anar a votar l’1 d’Octu­bre del 2017 amb dig­ni­tat i van pen­sar que l’impos­si­ble final­ment seria pos­si­ble. I no ha estat així. Com és que tot i l’enorme dig­ni­tat del poble expres­sada amb con­tundència i clare­dat mit­jançant el vot l’1 d’octu­bre del 2017 i mit­jançant l’acció el 17 d’octu­bre del 2019, tots els Onzes de Setem­bre dels dar­rers deu anys i quan ha fet falta encara tin­guem con­fiança en unes elec­ci­ons regi­o­nals, en uns par­tits i en uns polítics que dubto que hagin estat a l’altura perquè mal­grat tenir majo­ria abso­luta al Par­la­ment no l’han exer­cida per avançar cap on els dema­nen els seus elec­tors?

Mont­ser­rat, no tenim les ins­ti­tu­ci­ons que tu et merei­xies i el símptoma d’això, el trist símptoma, és la cober­tura de la teva mort que va fer la Tele­visió de Cata­lu­nya (encara es mereix aquest nom?), que fa temps que va dei­xar de ser la nos­tra per ser la de no sé ben bé qui, un qui que troba més impor­tant pel país i la seva gent la defunció d’en Mara­dona, en pau des­cansi, que els anys de lluita i sacri­fi­cis, però també de gaudi, que tu li has ofert.

La democràcia està malalta, aquí i arreu, amb molt poques excep­ci­ons de bona salut. Està malalta perquè ha enve­llit i encara pretén que eines com uns par­tits polítics, autèntics apa­rells de poder només interes­sats a man­te­nir-lo a costa del que sigui, i uns polítics encar­re­gats d’ali­men­tar aquests apa­rells que obli­den els dis­cur­sos gran­di­loqüents un cop ele­gits com­plei­xin uns objec­tius tan fàcils de pro­me­tre com d’obli­dar. El pre­sent i el futur l’estem sacri­fi­cant quan no reac­ci­o­nem davant la vul­ne­ració de drets dels nos­tres pre­sos o la humi­li­ació que repre­senta que just l’endemà de l’apro­vació dels pres­su­pos­tos revo­quin el ter­cer grau a tots els pre­sos, inclo­sos els que per­ta­nyen a un dels par­tits que els ha aju­dat a apro­var.

Hi ha massa gent al meu vol­tant dece­buda que no sap què votar i ni tan sols si votar en unes elec­ci­ons que encara que donin una majo­ria abso­luta a l’inde­pen­den­tisme ens situ­a­ran al mateix lloc on som. I jo tam­poc tinc res­posta, perquè tam­poc sé què fer. Hi ha massa gent que es dis­fressa del que no és, més pre­o­cu­pada pel lluïment per­so­nal que per les idees. Hi ha massa gent con­fosa davant de certs plan­te­ja­ments. La gestió del men­tres­tant? Fer un nou referèndum el 2025, de debò? Un nou tri­par­tit amb qui sigui?

Però no vull que un arti­cle titu­lat Caru­lla sigui nega­tiu perquè tinc espe­rança i com ella sé que d’alguna manera ens en sor­ti­rem, segu­ra­ment de la manera més impen­sada, mal­grat els par­tits, els polítics, la medi­o­cri­tat, l’opor­tu­nisme, les incon­sistències, les bara­lles i la repressió.