Kropotkin i l’ajuda mútua

Qui són els més aptes per sobre­viure? Els que llui­ten entre ells o els que coo­pe­ren? Quan els esca­ra­bats enter­ra­dors tro­ben el cadàver d’un ani­mal que no poden col­gar –per tal que les feme­lles hi posin els ous– s’aple­guen per fer la feina. Els crancs de les Molu­ques empe­nyen un com­pany que s’ha que­dat d’esquena a terra fins a redreçar-lo. Les for­mi­gues com­par­tei­xen el seu ali­ment engo­lit amb cada mem­bre de la comu­ni­tat que en tin­gui neces­si­tat. Unint esforços les abe­lles mul­ti­pli­quen les seves capa­ci­tats i s’orga­nit­zen el temps de tre­ball i de des­cans per gau­dir d’un nivell alt de benes­tar. Les àligues s’ajun­ten per caçar i ofe­rei­xen el pri­mer ali­ment a les més velles del grup... Com­por­ta­ments ben reve­la­dors extrets del lli­bre L’ajuda mútua: un fac­tor en l’evo­lució, escrit pel geògraf, natu­ra­lista, his­to­ri­a­dor, pen­sa­dor polític i anar­quista rus Piotr Kro­potkin i publi­cat el 1902 durant el seu exili anglès. El títol ofe­reix una pista inequívoca res­pecte a la pre­gunta amb què iniciàvem el text, ja que com a resul­tat de les seves inves­ti­ga­ci­ons sobre la fauna i la història del desen­vo­lu­pa­ment humà, l’autor arriba a la con­clusió científica –i ètica– que les espècies més aptes per sobre­viure són les més soci­a­bles i solidàries. Una idea molt potent amb la qual va com­ba­tre el darwi­nisme social i les teo­ries de la lluita per l’existència de Tho­mas Hux­ley que jus­ti­fi­ca­ven la llei del més fort i –reblant el clau de l’aber­ració– l’eugenèsia i el racisme. Una idea con­tra l’espe­rit depre­da­dor i suïcida del capi­ta­lisme actual. Coo­pe­rant evo­lu­ci­o­nem millor. Bones fes­tes.