Com voleu que em guanyi la vida?

Moha­med Boua­zizi, edu­cat, tran­quil, estu­dia en moments de des­cans, francès, anglès, informàtica, de nits pro­visió de frui­tes i ver­du­res, de dies venda ambu­lant esti­rant el carro fins a la plaça prin­ci­pal de Sidi Bou­zid, en la rura­lia de Tunísia, amb vint-i-sis anys, orfe de pare i pal de paller d’una família pobra, estal­vis per com­prar una cami­o­neta, ampliar el negoci i com­plir el somni de la ger­mana petita d’anar a la uni­ver­si­tat, una vida més digna per a ella, l’espe­rança per a tots, 17 de desem­bre del 2010, ja està acos­tu­mat a les inclemències del car­rer, als poli­cies cor­rup­tes, pre­po­tents i vio­lents que paren la mà o li aga­fen el gènere perquè no oblidi que manen, té por, com tot­hom, però la neces­si­tat és més forta, són dos quarts de nou del matí, no li que­den diners per donar-los, multa, mer­ca­de­ria con­fis­cada, cops a la cara i a les cames, cau a terra, s’aixeca, se’n va a l’ofi­cina del gover­na­dor i no l’ate­nen, torna a la seu de la poli­cia i se’n riuen, no és ningú, es des­es­pera i crida: “Com voleu que em gua­nyi la vida?”, s’amara de gaso­lina i s’encén, arriba viu a l’hos­pi­tal amb cre­ma­des del 90%, el pre­si­dent Ben Ali el visita, davant les càmeres pro­met a la mare que l’enviarà a França a rebre trac­ta­ment, estèril i cruel men­tida, mor el 4 de gener del 2011, avui fa deu anys, i al cap de deu dies Ben Ali s’escapa cap a l’Aràbia Sau­dita i el món s’assa­benta que en aquell paradís de moder­ni­tat i de turisme hi regna una tira­nia que Moha­med Boua­zizi està fent caure perquè amb la seva immo­lació ha encès la revolta al seu país i la metxa de la Pri­ma­vera Àrab. Demà en par­la­rem.