Trencant Vidre

Quin espec­ta­cle, el de milers de per­so­nes estra­nyes, arma­des amb pals i coses pit­jors, forçant l’entrada a una con­glo­me­ració d’edi­fi­cis públics en què se cele­brava un ritu democràtic habi­tual, con­vençudes, totes elles, que els ocu­pants eren ene­mics afer­ris­sats de la nació –de fet, que hi repre­sen­ta­ven una amenaça exis­ten­cial– i que ells, els intru­sos, esta­ven pro­te­gits per la immu­ni­tat de què gau­dei­xen els que cre­uen que estan com­plint un deure si fa no fa sagrat. Així mateix, cri­dant, sense ama­gar el seu odi pels ocu­pants, els intru­sos van forçar por­tes, van tren­car fines­tres i van apa­llis­sar alguns dels ocu­pants sense que les auto­ri­tats fes­sin res per impe­dir-ho durant unes quan­tes hores. I tres anys, tres mesos i cinc dies després d’aquest espec­ta­cle espantós, va haver-n’hi un altre de molt sem­blant, quan milers de per­so­nes estra­nyes, arma­des amb pals i coses pit­jors, van assal­tar un edi­fici públic, forçant por­tes, tren­cant fines­tres, apa­llis­sant els ocu­pants sense ama­gar el seu odi, etc., con­vençudes, elles també, que els ocu­pants repre­sen­ta­ven una amenaça exis­ten­cial a la nació i que per tant ells, els intru­sos, eren immu­nes perquè com­plien un deure si fa no fa sagrat. L’única diferència nota­ble entre aquest succés i el de l’1-O era que al Capi­toli dels Estats Units els de la turba no por­ta­ven uni­for­mes i els de la que irrom­pia en edi­fi­cis públics cata­lans, sí. Això a part, els assalts esmen­tats eren força sem­blants: al cap i la fi, tots dos havien estat orde­nats per dos pre­si­dents que s’havien res­guar­dat, ben acot­xats, dar­rere una ceguesa tan imper­me­a­ble com autoin­fli­gida.